23.8.05
La rondalla del matalàs al Raval
M'agrada que surti avui aquest article perquè precisament tenia ganes de tractar aquest tema des de fa dies. Aviso que avui no ficcionejo, que això és real i ben real, tant com l'olor a pixats que es respira sovint al barri.
És un tema recurrent, aquest de la brutícia acumulada als barris de Ciutat Vella, fins i tot pot semblar un d'aquells tòpics que es recuperen a l'estiu, quan els polítics estan de vacances i cal omplir el diari com sigui. Però el cas és que és ben cert que durant els mesos de més turisme, el barri està més porc que mai, tot i que sembli impossible.
Ara, jo no penso que la culpa la tinguin els turistes, no pot ser que sempre donem les culpes als que vénen de fora. No és així. Sí, els turistes beuen cervesa pel carrer i la pixen en una cantonada o rere un contenidor, o la vomiten davant d'una oficina bancària. Sí, també llencem papers a terra i restes de menjar. Però... I els mobles inservibles amuntegats pels racons i que acumulen més merda encara?
La rondalla del matalàs al Raval
Un dia de bon matí, al replà de l'escala aparegué un matalàs tronat doblegat per la meitat. La veïna X, en veure'l, pensà, innocentment, que es tractava d'un veí de l'escala que l'havia deixat allà un moment, fins que vinguessin els del 010 a recollir-lo. Per això, passà de llarg i no en va dir res.
L'endemà, cap al migdia, la veïna X va tornar a veure el matalàs al replà, i va pensar que el cartell de Prohibido dejar bicicletas en la entrada feia molt de goig just damunt d'aquella andròmina que ja començava a acumular pols. Però va pensar que els del 010 no vénen sempre que les ho demanes, que tenen una ruta fixada i toca quan toca, així que passà de llarg i no en va dir res.
Van passar un parell de dies, i el matalàs, més doblegat i més brut, seguia fent guàrdia al replà, davant dels ulls astorats de la veïna X, que se'l mirava i intentava veure-hi alguna pista per saber de qui era.
Al mes d'agost, hi ha pocs veïns a l'escala i feia uns dies havia vist que uns del principal havien estat traslladant mobles amunt i avall, així que potser entre tanta passejada de gangues d'Ikea s'havien deixat aquell matalassot vell i lleig allà. De tota manera, tot i tenir aquestes proves, la veïna X no va gosar trucar a la porta del principal i demanar explicacions a aquella parella jove i moderna que hi vivia des de feia uns mesos, sinó que confià que tard o d'hora sabrien com desfer-se adequadament del matalàs.
Tan sols esperava, desitjava, la veïna X, que la cosa es resolgués abans que el president d'escala i senyora tornessin de la seva segona residència a la costa, perquè qui si no ells havien penjat aquell cartell sobre les bicicletes al vestíbul? Qui si no ells havien decidit punxar les rodes de la bicicleta d'una amiga de la veïna X que havia deixat el seu mitjà de transport al replà una estona perquè no tenia cadena per lligar-la?
Passaven els dies i el matalàs seguia a l'escala, la veïna X continuava amb la seva fe en la parella del principal i els presidents d'escala encara no havien tornat. Però un dia, quan ja era negra nit, la veïna X va sentir pel celobert la veu penetrant i greu de la dona del president d'escala. Havien tornat i el matalàs encara estava doblegat, brut i vexat al replà de l'escala!
La veïna X va somniar que els presidents d'escala, sense encendre el llum de l'escala, baixaven al replà a la matinada amb un ganivet de tallar pernil cadascun i esventraven el pobre matalàs en viu. Es va llevar tota suada i alterada i quan va baixar per fer uns encàrrecs va veure el vestíbul més buit que mai. El matalàs ja no hi era. I el cartell de les bicicletes tampoc. Es va quedar una estona observant l'absència de l'andròmina i va voler pensar que els del 010 havien passat a primera hora a recollir-lo, instats pels presidents d'escala.
Va sortir al carrer confiant que el tema s'havia resolt i va ensopegar amb alguna cosa tova i grossa en tombar la cantonada. El matalàs! Era al bell mig del carrer, estès, amb la marca del doblec al bell mig i alguna taca de pixum acabada d'estrenar per les vores. Què hi feia allà? Quina una en duien de cap els presidents d'escala? O havien estat els del principal que en sentir que els manaires de l'escala tornaven havien decidit treure el cos del delicte al carrer?
El mateix dia, a la tarda, la veïna va sortir per veure com estava el matalàs, mentre baixava anava tocant la fusta de la barana tot desitjant que ja no hi fos. Però en sortir el va veure més vexat que mai: no eren pixums, no era pols acumulada en el doblec, no era, en definitiva, la brutícia, el que l'acabava de rebaixar moralment, sinó una enganxina de color verd fosforescent que deia: No es poden deixar trastos vells al carrer. Si te'n vols desfer, truca al 010.
No només l'havien abandonat a l'escala, no només l'havien fet fora i l'havien deixat tirat al mig del carrer, sinó que ara el titllaven de trasto vell i li penjaven un rètol de culpable ben lluent perquè ho veiés tot el barri; i a més l'havien recolzat, llarg com era, al costat del portal de l'edifici on havia exercit de matalàs primer i d'andròmina al replà, després.
La veïna X es va quedar una estona palplantada observant-lo i pensant d'enganxar aquell cartell verd a la porta del principal, ja que ara ja gairebé estava segura que el matalàs, pobret, havia viscut allà. Però els veïns del carrer observaven el matalàs i esperaven frisosos, rere les cortines de ganxet, que algú el recollís i en carregués la culpa. Així que la veïna X, amb molta pena, va pujar cap a casa tot desitjant no coincidir amb els presidents d'escala i prometent-se no mirar pel balcó fins passats uns dies.
Avui la veïna X no gosa anar al quiosc, té por d'ensopegar amb el cadàver del matalàs enmig del carrer, estès davant del portal i amb l'enganxina fosforescent mig arrencada al pit. Tard o d'hora haurà de sortir, però ho allargarà tant com pugui, perquè ja fa més d'una setmana que carrega el pes del matalàs abandonat entre cella i cella i no entén perquè ahir, en comptes d'enganxar-li la sentència al pit, els dels serveis municipals de neteja no se'l van endur perquè passés a millor vida d'una manera més digna. Quina culpa en té, el matalàs, de l'incivisme regnant entre alguns veïns del Raval (veïns, que no turistes)?
És un tema recurrent, aquest de la brutícia acumulada als barris de Ciutat Vella, fins i tot pot semblar un d'aquells tòpics que es recuperen a l'estiu, quan els polítics estan de vacances i cal omplir el diari com sigui. Però el cas és que és ben cert que durant els mesos de més turisme, el barri està més porc que mai, tot i que sembli impossible.
Ara, jo no penso que la culpa la tinguin els turistes, no pot ser que sempre donem les culpes als que vénen de fora. No és així. Sí, els turistes beuen cervesa pel carrer i la pixen en una cantonada o rere un contenidor, o la vomiten davant d'una oficina bancària. Sí, també llencem papers a terra i restes de menjar. Però... I els mobles inservibles amuntegats pels racons i que acumulen més merda encara?
La rondalla del matalàs al Raval
Un dia de bon matí, al replà de l'escala aparegué un matalàs tronat doblegat per la meitat. La veïna X, en veure'l, pensà, innocentment, que es tractava d'un veí de l'escala que l'havia deixat allà un moment, fins que vinguessin els del 010 a recollir-lo. Per això, passà de llarg i no en va dir res.
L'endemà, cap al migdia, la veïna X va tornar a veure el matalàs al replà, i va pensar que el cartell de Prohibido dejar bicicletas en la entrada feia molt de goig just damunt d'aquella andròmina que ja començava a acumular pols. Però va pensar que els del 010 no vénen sempre que les ho demanes, que tenen una ruta fixada i toca quan toca, així que passà de llarg i no en va dir res.
Van passar un parell de dies, i el matalàs, més doblegat i més brut, seguia fent guàrdia al replà, davant dels ulls astorats de la veïna X, que se'l mirava i intentava veure-hi alguna pista per saber de qui era.
Al mes d'agost, hi ha pocs veïns a l'escala i feia uns dies havia vist que uns del principal havien estat traslladant mobles amunt i avall, així que potser entre tanta passejada de gangues d'Ikea s'havien deixat aquell matalassot vell i lleig allà. De tota manera, tot i tenir aquestes proves, la veïna X no va gosar trucar a la porta del principal i demanar explicacions a aquella parella jove i moderna que hi vivia des de feia uns mesos, sinó que confià que tard o d'hora sabrien com desfer-se adequadament del matalàs.
Tan sols esperava, desitjava, la veïna X, que la cosa es resolgués abans que el president d'escala i senyora tornessin de la seva segona residència a la costa, perquè qui si no ells havien penjat aquell cartell sobre les bicicletes al vestíbul? Qui si no ells havien decidit punxar les rodes de la bicicleta d'una amiga de la veïna X que havia deixat el seu mitjà de transport al replà una estona perquè no tenia cadena per lligar-la?
Passaven els dies i el matalàs seguia a l'escala, la veïna X continuava amb la seva fe en la parella del principal i els presidents d'escala encara no havien tornat. Però un dia, quan ja era negra nit, la veïna X va sentir pel celobert la veu penetrant i greu de la dona del president d'escala. Havien tornat i el matalàs encara estava doblegat, brut i vexat al replà de l'escala!
La veïna X va somniar que els presidents d'escala, sense encendre el llum de l'escala, baixaven al replà a la matinada amb un ganivet de tallar pernil cadascun i esventraven el pobre matalàs en viu. Es va llevar tota suada i alterada i quan va baixar per fer uns encàrrecs va veure el vestíbul més buit que mai. El matalàs ja no hi era. I el cartell de les bicicletes tampoc. Es va quedar una estona observant l'absència de l'andròmina i va voler pensar que els del 010 havien passat a primera hora a recollir-lo, instats pels presidents d'escala.
Va sortir al carrer confiant que el tema s'havia resolt i va ensopegar amb alguna cosa tova i grossa en tombar la cantonada. El matalàs! Era al bell mig del carrer, estès, amb la marca del doblec al bell mig i alguna taca de pixum acabada d'estrenar per les vores. Què hi feia allà? Quina una en duien de cap els presidents d'escala? O havien estat els del principal que en sentir que els manaires de l'escala tornaven havien decidit treure el cos del delicte al carrer?
El mateix dia, a la tarda, la veïna va sortir per veure com estava el matalàs, mentre baixava anava tocant la fusta de la barana tot desitjant que ja no hi fos. Però en sortir el va veure més vexat que mai: no eren pixums, no era pols acumulada en el doblec, no era, en definitiva, la brutícia, el que l'acabava de rebaixar moralment, sinó una enganxina de color verd fosforescent que deia: No es poden deixar trastos vells al carrer. Si te'n vols desfer, truca al 010.
No només l'havien abandonat a l'escala, no només l'havien fet fora i l'havien deixat tirat al mig del carrer, sinó que ara el titllaven de trasto vell i li penjaven un rètol de culpable ben lluent perquè ho veiés tot el barri; i a més l'havien recolzat, llarg com era, al costat del portal de l'edifici on havia exercit de matalàs primer i d'andròmina al replà, després.
La veïna X es va quedar una estona palplantada observant-lo i pensant d'enganxar aquell cartell verd a la porta del principal, ja que ara ja gairebé estava segura que el matalàs, pobret, havia viscut allà. Però els veïns del carrer observaven el matalàs i esperaven frisosos, rere les cortines de ganxet, que algú el recollís i en carregués la culpa. Així que la veïna X, amb molta pena, va pujar cap a casa tot desitjant no coincidir amb els presidents d'escala i prometent-se no mirar pel balcó fins passats uns dies.
Avui la veïna X no gosa anar al quiosc, té por d'ensopegar amb el cadàver del matalàs enmig del carrer, estès davant del portal i amb l'enganxina fosforescent mig arrencada al pit. Tard o d'hora haurà de sortir, però ho allargarà tant com pugui, perquè ja fa més d'una setmana que carrega el pes del matalàs abandonat entre cella i cella i no entén perquè ahir, en comptes d'enganxar-li la sentència al pit, els dels serveis municipals de neteja no se'l van endur perquè passés a millor vida d'una manera més digna. Quina culpa en té, el matalàs, de l'incivisme regnant entre alguns veïns del Raval (veïns, que no turistes)?
