Profunda és la pena.

Bocí rere bocí, la bastida va desapareixent davant dels meus ulls impotents.

Ja puc passar tot el matí al balcó amb el mocador xop i mocós amagat a la pitrera, les trenes penjant entre els barrots i l'esperança esmicolada. Res, no hi ha remei.

S'han acabat les obres de l'edifici del costat i el meu paleta se'n va. No sap on el durà el destí, però sí que se'n va lluny d'aquí.

Li he cantat un parell de coples i li he ballat un xotis, i ell s'hi ha tornat amb L'emigrant i L'estaca (la segona amb una coreografia dalt de l'estructura metàl·lica que trigaré segles a oblidar). Les darreres notes del nostre comiat han estat, doncs, d'intercanvi multicultural, ben propi del barri. No ens estem de res.

Però encara que refilés com la Caballé i ballés com la Maña, el meu paleta se n'hauria d'anar a un altre lloc, ben lluny d'aquí.

Així que al final he recollit les trenes, he posat el mocador a rentar i he intentat recuperar el senderi després d'aquests darrers mesos de lúxuria visual al balcó. Ara, a veure qui s'acostuma al paisatge erm de mascles i curull de silenci, ai lassa.

NOTA: I amb aquest patetisme tanquem la sèrie dels paletes, cosa que els lectors faran bé de celebrar.