Ha estat baixar al carrer i adonar-me que avui el pis es trobava més amunt del que és habitual. Crec que avui he baixat del quart i no del tercer. Les coses es mouen de lloc.

Deu ser veritat que hi ha algú que cada nit treu els carrers i al matí els torna a posar, i potser aquesta nit, amb la pluja, no ho ha deixat tot ben bé on tocava. És possible que mentre recol·locava el nostre carrer, hagi aixecat un moment el nostre edifici i després no l'hagi tornat a disposar a l'alçada de sempre.

Avui estem més amunt, segur; tinc els peus més lluny de terra. I no és cap metàfora: tinc el cap on toca, a lloc, ni somnio ni divago.

És només que miro avall pel balcó i veig la gent més petita que ahir i els sento menys les veus. Podria ser que la pluja, que ara hi torna de la mà del flaix fotogràfic d'un sol estrany, esmorteís els crits de les velles que cada dia escombren el seu pamet de vorera per poder fer-la petar a volum de macroconcert a l'estadi.

Sort que no tenim ascensor, perquè avui el trajecte hauria estat més llarg i hauríem acabat parlant del temps amb el veí de torn, segur.