Si vas pel carrer i de sobte veus que tothom abaixa una mica la mirada i posa cara babaua, no falla.

Si en un bar veus que la majoria miren cap a un punt concret amb ullets enyorats i tendres, no falla.

Si al metro totes les mirades en punt mort (curiosa actitud la dels passatgers subterranis, de deixar la vista en stand by mentre dura el trajecte) recauen en el mateix racó del vagó, no falla.

Si fas cua en una botiga i t'adones que ningú no mira el mostrador sinó cap a un racó del comerç on ni tan sols hi ha productes exposats sinó cadires, no falla.

I no són només un ramat de mirades fixes en el mateix lloc, són també cares bledes, ensucrades, amb un somriure relaxat i exageradament sincer. Gairebé ningú pot evitar-ho...

Si es creuen amb una embarassada pel carrer, la repassen de dalt a baix i no deixen d'observar-la a l'alçada de la panxa fins que ha desaparegut. No falla.

Si estan prenent un cafè i dues taules més enllà hi ha una dona en estat, obren el sobret del sucre mirant-la, l'aboquen a la tassa (o on sigui) escrutant-la, remenen el cafè espiant-la. No falla.

Si quan tornen cap a casa ensopeguen amb una panxa voluminosa de peu dret, li cedeixen el lloc però a canvi els seus ulls s'hi queden estacionats durant tot el trajecte. No falla.

Si en demanar tanda a la xarcuteria els sembla veure una prenyada a les cadires del fons de la botiga, ja tenen entreteniment fins que els arribi el torn. No falla.

No sé què ho fa que al 90 % (feliçment jo m'invento la xifra) de la població se'ns aturin les neurones per una estona quan a la vida se'ns creua una dona que espera (gent gran dixit).

Potser és que de sobte enyorem la posició fetal i la tranquil·litat aquàtica que hi vam viure. O tal vegada és que l'instint maternal és universal i etern i per molt que en l'adolescència arribin a ser els motius de les canes i arrugues de la majoria, no podem evitar embadocar-nos quan veiem una panxa que sobresurt de la samarreta, que aixeca el davant del vestit, que malda per guaitar per damunt de la goma dels pantalons.

Sigui com sigui, és clar que ens quedem hipnotitzats, com si patíssim una regressió als temps fetals (que no fatals), als inicis. I encara que siguis conscient que estàs fixant-te massa en aquella panxa setmesona i procuris dissimular per no incomodar a la futura mare, els teus ulls continuen desafiant la norma i esquivant tots els obstacles visuals per passar el màxim de temps possible enganxats al melic de la partera.