De vegades et toca traduir llibres que aspiren a ser uns bons petjapapers, i sol ser aleshores (i no quan treballes en alguna petita meravella o fins i tot en un text sense efectes secundaris nocius) quan l'editor, que t'ha agafat confiança a base de demanar-te favors i pagar-te'ls a preu de saldo, te’n demana l'opinió. «Sigues sincera, eh, que ja sé que no tens pèls a la llengua.»

No, no n’hi tinc, tret de quan m’hi jugo el pa, esclar. Llavors em sento a mi mateixa deixant anar:

a) Opció màrqueting:
«Home, aquesta mena de llibres tenen un públic...»

b) Opció premi de consolació:
«Per tocar el tema que toca, no està malament.»

c) Opció estrès de la vida diària:
«És ràpid de llegir i això avui dia s'agraeix!»

Si poguessis, però (ah, si poguessis!), li diries que s’esmercessin a fer-li un bon llom, al llibre, perquè com a mínim fos un bon candidat a decorar un menjador de tons càlids i sofà acolorit d'IKEA (tot i que per a això caldria que el traduïssin al suec!?) .

Perquè hi ha llibres que són això: una bona coberta (si més no des del punt de vista estètic) i res més, i faríem bé de farcir-los directament de fulls blancs perquè cadascú hi escrivís el que volgués, amb la condició que no fos una novel·la. Que avui dia una novel·la l'escriu qualsevol mancat d’escrúpols que sàpiga fer anar el processador de textos i tingui tres tardes lliures a la setmana.

NOTA: Aquest és un text terapèutic (per a la seva autora, s'entén).

NOTA2: Al Rebost, El pa ratllat i el misteri de l'arrebossat.