Ahir que tothom mirava cap amunt amb unes ulleres de cartró de per riure, vaig ensopegar amb aquest dibuix en una persiana del carrer d'en Guifré. No negaré que vaig mirar l'eclipsi, però sí que afirmaré que prefereixo mirar a banda i banda i no pas amunt, i no cauré en la conyeta fàcil de dir que al barri el més recomanable és mirar avall per saber què trepitges.

Al vespre, vaig deixar de mirar a banda i banda per mirar punt fix, la tele, i vaig veure que en dos canals diferents s'omplien la boca, i la pantalla, parlant de l'incivisme a Ciutat Vella. Sembla que aquest serà un altre dels temes recurrents per quan no sapiguem amb què entretenir els espectadors.

Per això insisteixo en el que deia fa uns dies, mirar per la finestra, mirar a banda i banda, fins i tot mirar cap amunt, abans que deixar-se entabanar per deu minuts de reportatge a la plaça George Orwell (ja ho saben que hi ha més places a Barcelona?) amb un paio borratxo que s'està fent pipí i una veïna de més setanta anys que no sent la tele perquè a fora hi ha xivarri.

A veure si comencem a entendre que ni tots els que emmerden el carrer i fan soroll a les nits són joves, ni tots els que volen dormir de nit i tenir un barri net són iaies jubilades amb manteta de llana plegada en un racó del sofà. A veure si aconseguim mirar a banda i banda sense l'objectiu de la càmera com a sedàs, i així veureu que al Raval no tot són àvies emprenyades, clients postadolescents dels cerveza-bier i grafitis sense sentit. També hi ha dibuixos com aquest d'aquí dalt, gent gran que embruta i gent jove que a les dotze dorm i a les set es lleva per anar a treballar.