... I de vegades hi ha el mateix davant que darrere la finestra, només en canvia la perspectiva. La tediosa mania de mirar a fora i no a dins, de saber què han de fer els altres i, malgrat tot, restar immòbils davant del mateix entrebanc quan el tenim a casa, tan clar que ho vèiem des de l'altra banda del vidre!

Potser les finestres s'han inventat per mirar de fora cap a dins, cadascú la seva. Sortir al carrer, fer unes passes, plantar-s'hi davant i decidir si ens agrada el que hi veiem, a dins. I si no és així, tornar a entrar, endreçar la sala, i anar fent fins que veiem el mateix de dins que de fora estant, i despreocupar-nos del que veiem a les finestres dels altres, si no és que hi volem entrar a ajudar, esclar. I no amoïnar-nos pel que puguin veure els altres a través de la nostra finestra.

He retratat aquesta finestra al món gairebé sense pensar-hi, fins que després, un cop a casa (rere la meva finestra), m'he adonat que és la finestra més equilibrada que he vist mai.