Nedstat Basic - Web site estadísticas gratuito
El contador para sitios web particulares
Contador gratuito L'aeroplà del Raval | Tina Vallès <$BlogRSDUrl$>

7.11.05

Concert enlluernador 


No m’havia passat mai d’anar a un concert sense ganes. Em pensava que ja havia après a destriar quins artistes vull sentir en directe i quins són carn de CD i llestos.

Però si divendres vaig arrossegar els peus de mala gana fins al Palau de la Música va ser perquè les entrades les vaig comprar quan encara anava amb màniga i calça curta i al cap tenia encara un lleu record de les vacances. No es poden comprar entrades amb mesos d’antelació. Vaig adquirir dues entrades per veure Marlango quan tot just despuntava el setembre i els he anat a veure el primer dia de jersei i mocador al coll.

Per sort (o per desgràcia), la meva acompanyant erosionava la vorera amb la mateixa gràcia que jo, així que tot i que el concert començava a dos de deu, a un quart encara érem al Raval, i en veure l’hora no vam arrencar a córrer, sinó que ens hi vam arribar passejant i fent-la petar, com unes senyores que saben que les esperen.

Però no es esperaven, no. En arribar, el Palau era fosc i se sentien uns primers acords de guitarra que no vam aconseguir associar amb cap cançó del trio de la Watling. Vam pujar fins al galliner (no som tan tan senyores) i l’acomodador, que devia tenir la regla tot i lluir un bigoti generós, no ens va voler acomodar.

Vam seure en els primers dos pams buits de butaca que vam trobar a les palpentes. I vam entomar els vint minuts de teloner amb dignitat i alguna cabeçada. No ens vam reprimir la riallada quan el destrossador de guitarres i amic dels sintetitzadors ultramoderns va decidir imitar en Chris Isaac amb un Wiked game tronat i fora de lloc.

El teloner se’ns identifica mentre s’acomiada, però com que la fèiem petar no ens vam assabentar de qui era, així que potser hi tornem a ensopegar per accident en qualsevol altre concert i sense avís previ (ni un trist artista invitado no van posar a l’entrada, els despietats).

S’encenen els llums i allò sembla el joc de les cadires: tot cristo amb l’entrada davant del nas resant xifres de files i seients i fent emprenyar encara més l’acomodador del galliner. Al final, trobem el nostre lloc, entre una colla de fans repintades i remodernes (darrere) i una parella d’aquelles tan enamorades que t’ho han de fer saber tant si vols com si no (davant).

No hem d’esperar gaire per veure sortir els músics que acompanyen la Watling, el veritable toc de distinció de Marlango. Després, apareix la Leonor (bromes fàcils, no) i ens quedem tots enlluernats. No, no és cap metàfora. El aprenent de professor Bacterio que s’encarregava de la il·luminació del concert devia tenir accions a General Óptica perquè durant dues horetes es va dedicar a fer-nos veure taquetes arreu, fins al punt que tots els de les primeres files del primer i segon pis es van posar unes improvisades viseres de cinc dits al llarg de tota la nit. Tots tret de les groupies de darrere nostre, que s’haurien quedat cegues si la Watling els ho hagués demanat. Tots tret de la parella de davant nostre, que com que no van mirar cap a l’escenari ni un sol cop ni es van adonar de l’atac dels focus assassins.

I malgrat les viseres digitals, els sospirs de fan incondicional i les llengotades d’enamorats enganxosos, vam aconseguir adonar-nos de la vàlua vocal de la Watling (que és una cantant que actua i no una actriu que canta), de la potència de Marlango en directe, de la qualitat de les seves cançons i de la verborrea innecessària del seu teclista, que no va parar de pixar fora de test i intentar fer-se el graciós, robant-li un protagonisme que no volia a la tímida Leonor, que va començar a ballar en la segona cançó del bis, quan alguns ja ens havíem posat el jersei.

Va ser, però, un concert accidentat, i ara ja no parlo de la poca predisposició musical que lluíem la meva acompanyant i jo, sinó dels problemes amb el so en l’arrencada de més d’un parell de cançons, de la il·luminació més pròpia d’un interrogatori en una comissaria predemocràtica i dels 39 de febre de la Watling, que no van afectar gens la seva potentíssima veu, una potentíssima veu que no s’endevina pas en els seus discos, però que en directe va omplir el Palau i ens va ajudar a trobar les ganes perdudes de sentir pop jazzístic (o jazz poper) en directe.

NOTA: No he vist que en parlés cap diari, del concert (corregiu-me si m’equivoco), suposo que els crítics de pop estaven ocupats amb el concert d’Oasis d’aquella mateixa nit i els de jazz amb el de Corea i Benavent la nit abans al Palau. Sigui com sigui, és clar que això d'aquí dalt no pretén ser una crítica musical, amb prou feines si arriba a crònica (cal remarcar el canvi d'un parell de lletres: crítica / crònica).



Creative Commons License