Encetem una nova línia d’investigació que gosem considerar pionera en el món del periodisme. La nostra unitat mòbil es va desplaçar dissabte passat fins a la frontera del barri del Raval per entrevistar un testimoni d’excepció.

La cita era inevitablement a les cinc de la tarda (hora catalana, laica i homosexual) davant del Zurich. Quan el nostre intrèpid reporter va arribar a l’entrada del Triangle, l’entrevistat ja hi era, esclar. «Fas un minut tard i avui tinc molta feina», van ser les primeres paraules de qui preferim mantenir en l’anonimat fins al final de l’exclusiva, perquè si no la feinada que ens ha tingut desapareguts d’aleshores ençà se n’aniria en orris.

El nostre reporter va passar la nit de divendres davant d’una pantalla en blanc rumiant preguntes i frases enginyoses per a la tan esperada entrevista (el nostre testimoni d’excepció té l’agenda molt concorreguda i treballa fins i tot els diumenges). Per això no va poder evitar ensorrar-se quan en preguntar, cortesament, «Com està?» al seu convidat (cal dir que vam improvisar un plató aprofitant els recursos tècnics de la banda de peruans de torn) va tenir lloc la primera entrevista monòleg de la història del periodisme d’investigació mundial.

Després d’un «Com vols que estigui!?» un pèl hostil, el testimoni va anar responent totes i cadascuna de les preguntes que el nostre reporter havia redactat en Garamond 12 i interlineat doble, tot i que sense fer cap punt i a part (aquí trenquem una llança —algun cavaller medieval a la sala?— a favor seu per afegir que ell en fa molts, de punts i a part, i que després de cadascun d’ells deixa una línia en blanc perquè el text respiri).

Així doncs, el nostre reporter, tot i ser jove i sobrerament preparat, va engegar la gravadora i va desar la moleskine nova de trinca a la butxaca petita de la seva bossa feta amb la lona del cartell de les festes de la Mercè de 2004. Val a dir que el testimoni d’excepció no va apartar els ulls de la bossa durant bona part de l’entrevista, semblava que li portava mals records.

I de records (noteu l’habilitat del nostre redactor a lligar temes, al més pur estil de l’Escola Francino) és del que ens va parlar el convidat. Així que li cedim la paraula tot valorant com es mereix la tasca del nostre reporter (no tothom sap prémer REC i PLAY a la vegada, la tecla REC sempre va més dura).

Com vols que estigui!? No has pogut triar una hora millor, eh? (...) Digues als peruans que o deixen de tocar Simon & Garfunkel o tindran una carrera musical més breu que la dels Puturrú De Fuá. (...) Gràcies. Has premut REC i PLAY, ara, o he de tornar a començar per tercer cop? (...) Ah. Doncs estic com puc, com em deixen. No tinc ni un minut de pau, estic tip d’aquesta colla de compradors compulsius que es pensen que em poden trepitjar així com així. (...) Metàfores? No fotis! Metàfores, diu... Ha! Posa’t al meu lloc una hora i després torna a intentar pronunciar la paraula, xato. Això és un infern. Dia i nit es confonen si no fos pels llums; i parlant de llums, els de l’Ajuntament han tingut la gentilesa de penjar-ne els de Nadal perquè em vagi fent a la idea que el pitjor encara ha d’arribar. (...) Vendes, beneficis, dius? I una merda. Gentada i més gentada, tots carregats de bosses, tots emprovant-se roba que els va petita i sabates que no poden pagar. Colla d’inútils. Ni un moment de descans, no tinc. És horrible. Mira que hi ha les Glòries, el Maremagnum, l’Illa... I no, tots cap aquí, a tocar el que no sona. (...) Què vol dir de vianants? (...) Ah! Doncs digui peatonal, no se n’estigui! De vianants... La Ronda Litoral hauria de passar per aquí! I tota la xarxa d’autobusos metropolitans! O l’AVE o el TGV... El que sigui! Foteu-me set o vuit carrils i cotxes tot el sant dia, per pietat. I si hi ha d’haver embussos, que n’hi hagi, cap problema. Però sisplau, aquesta vorera tan ampla, aquests aparadors de vidre i marbre, aquestes ofertes de tops de les Supernenes i botes de Doctor en Alaska... Per l’amor de Déu, que volen acabar amb mi? (...) Els de La Vanguardia ja han tocat el dos, i sembla que fins i tot n’hi va haver que es van emprenyar... No plou mai a... Ai, no em faci parlar de la pluja, que m’embalo. Hauria de venir un cosí del Zumosol de l’huracà Katrina perquè tota aquesta gent se n’anés a casa i parés d’emprenyar-me! (...) Què li deia? Ah, sí, els de La Vanguardia, que se’n van anar allà al Poblenou. Allà sí que hi viuen bé, els meus col·legues. Jo sí que me’n vull anar al 22@, senyor Clos!* I pagant, si convé! (...)

* La cursiva és nostra, per destacar el que ha acabat sent el titular, s'entén?

Aquí acaba la primera entrevista monòleg del món i en exclusiva també mundial, els punts suspensius que hem posat entre parèntesis no corresponen a les preguntes del nostre reporter ni a les pauses del convidat, les hem posades perquè el codi deontològic ens hi obliga, no hi ha testimoni d’excepció sense punts suspensius atrapats entre parèntesis, això s’aprèn a primer de carrera.

Per cert, el nostre convidat, després d’aquesta buidada de pap, va tornar a la seva posició horitzontal i submisa, agreujada per una manifestació a favor dels xampinyons d’hivernacle tallats a làmines fines. No vam tenir temps de demanar al senyor Carrer Pelai què en pensava, de les protestes ciutadanes que se celebren contínuament en els seus maltractats dominis, tot i que el nostre reporter se sent capaç d’improvisar-ne una possible resposta, resposta que no reproduirem aquí per estalviar-nos unes quantes querelles.

Retornem la connexió als estudis centrals, per burofax.