El destí darrerament em porta a conèixer nous gremis i a aprofundir en ambients fins ara desconeguts o poc sovintejats. Per circumstàncies que no relataré aquí perquè no he aconseguit que em patrocinin el blog els de Purina, aquesta setmana he passat força hores en una clínica veterinària, ara a la sala d'espera ara a la consulta del metge.

Que no se'm prengui per una malànima incorregible si dic que a mi la resta d'animals se me'n fumen. Sabeu que no és ben bé això, però em penso que fins ara no ha sortit cap llei o decret que dictamini que si estàs esperant la visita del veterinari hagis de saludar efusivament tota bèstia que et passi pel davant.

Tanmateix, sembla que és ben bé aquest el comportament habitual en aquesta mena de llocs. Tu arribes amb la teva bèstia (que sol estar malalta o bé li toca una vacuna, però que sigui com sigui no té gaires ganes d'estar-se quieta i calmada entre aquelles quatre parets) i automàticament un parell de mans desconegudes i que no saps què han tocat abans comencen a acariciar-la i a dir-li rucades ensucrades no aptes per a oïdes amb sentit comú i una mica d'esperit crític. Valgui la redundància, automàticament et surt la bèstia que duus a dins (totes les besties que hi ha en mi) i comences a marcar territori al voltant de la teva mascota.

Per sort, tard o d'hora arribarà una altra víctima, qui sap si un minipequinès malhumorat i objectivament lleig, que captarà l'atenció d'aquelles mans que ara llisquen pel llom del teu animal. I pot ser que la mestressa del pequinès se t'acosti amb la intenció que li toquis la bèstia, cosa que no vols fer ni per un cap de setmana a Marina-d'or-ciudad-de-vacaciones.

A última hora, quan la situació ja és insostenible, et veus arrossegant la mà pel cap, qui sap si pollós, del pam i mig de gos, res, dues passades, just perquè la seva mestressa deixi de mirar-te amb cara de «és que potser no t'adones que tinc una bèstia adorable que és com una personeta?».

Ara, el millor de tot, com sempre, és parar atenció a les converses que s'entrecreuen durant els minuts d'espera: la frase estrella «fa tanta companyia», si es pronuncia amb el marit al costat, produeix un efecte d'anul·lació en el pobre mascle que va dir el «Sí, vull» fa quaranta anys davant d'un altar que no recomano de veure amb l'estómac buit.

Un altre hit és el tediós «Com es diu?», que ve acompanyat d'una resposta meteorològica del tipus «Boira» o «Tro» o «Llamp». El problema semiòtic que se't presenta després de sentir la informació és gravíssim: he vist veritables proeses de contorsionisme facial (gairebé sempre fallides) per evitar que l'interlocutor percebi que el nom de la seva mascota és d'allò més previsible i vulgar. També se m'escapa si hi ha algun reglament que indiqui com s'ha d'actuar en aquests casos, però és clar que les normes del saber estar en una sala d'espera d'una clínica veterinària no les tinc gaire clares.

I podria seguir enumerant situacions i retratant amos i gossos, però no sé si els assidus a aquest racó són gaire animalaires, de manera que ho deixo aquí per por d'avorrir-vos més del compte. Quedi clar, però, que és segur que la setmana que ve recolliré nou material sobre aquest tema, així que si algú té ganes de fer l'obra caritativa de l'any (s'acosta Nadal, alerta) i em vol demanar que ho reprengui, que no se n'estigui.

Tinc grans aportacions a fer sobre l'experiència mística de passejar pel carrer amb un gat dins d'una maleta per transportar gats (no sé pas com es diuen aquests trastos aparatosos que ningú no sap on guardar i els dissenyadors dels quals deuen ser, aquests sí, uns malànimes amb ganes de putejar els qui convivim amb bèsties en pisos petits), però ja us dic, em faig la interessant i me les reservo, també perquè no us voldria enviar de pet a una altra mena de consulta a causa de llegir segons què. I una altra vivència que em reservo (i ja paro) és l'agradable cop de puny a l'autoestima que suposa que la noia del mostrador et pregunti si Tina és el teu nom o el del gat!?