En aquests dies previs a la setmana més inútil de l’any, hi deu haver carretades de creatius amb el cap traient fum i dormint ben poc. La feina se’ls acumula i tot gira al voltant del mateix tema.

Cal inventar noves maneres enginyoses de felicitar el Nadal als clients, convé ser originals a l’hora de proposar campanyes nadalenques i és necessari no caure ni en el tòpic ni en la carrincloneria. Així que potser arriben a justificar, en poc menys de quinze dies, el sou de mig any.

Des d’aquí se’ns acut fer la bona obra de l’any enumerant una sèrie d’idees que se’ns han anat acudint en els temps morts (les visites al lavabo, la dutxa matinal, l’estona de rentar els plats, els minuts d’espera fins que arriba el metro, etcètera).

Un clàssic és el de regalar un calendari de l’any que ve. Hi ha categories. Els de pela llarga te’n regalen un de ben gros que dedica una pàgina sencera a cada mes, acompanyada de foto a tot color.

Després hi ha aquells calendaris que són una sola foto amb un bloc (de paper, no de weblog) grapat a la part inferior que conté els dotze mesos de l’any impresos en paper barat i amb els sants i les llunes corresponents.

Hi ha el calendari de sobretaula (que no és el que et dóna conversa després de dinar), que sol ser de cartró, te l’envien desmuntat dins d’un sobre i amb unes instruccions de com muntar-lo. És perfecte per minar l’ànim del personal ja que no hi ha déu que munti correctament aquesta mena de calendaris.

I després ja vénen els calendaris patrocinats pel col·legi d’oftalmòlegs, que són aquella mena de cartronets rancis i amb les puntes arrodonides (com les tisores per a nens que, per cert, a banda de no punxar tampoc tallen) que solen consistir en una foto d’un gat o un gos disfressat d’humà (de carter, de bomber, d’infermera, etc.) o en un mapa de les línies de metro de Barcelona per davant, i per darrere els dotze mesos en cos -10, on si t’hi fixes molt fins i tot pots veure que els diumenges i festius estan escrits en vermell, i gràcies. Útils per dur-los a sobre, diuen alguns... Sí, per si mai ensopegues amb David el Gnom i resulta que el pobre home no sap en quin dia viu.

Diria que aquests quatre són els clàssics, els ineludibles, els que tots acabarem rebent a partir de la setmana que ve i fins que canviem d’any. Me’n deixo modalitats, ho sé, com el calendari-pot de llapis (de cartró, no gastéssim!), o el calendari plegable amb anelles i un mes per pàgina amb foto i dies festius vermells (doble salt mortal!), o el calendari-acordió (desplegable i utilíssim sobretot per quan arribes al mes de desembre), etcètera.

De la darrera paraula del paràgraf anterior es pot desprendre que està gairebé tot inventat en el terreny dels calendaris. M’agrada que arribeu a aquesta conclusió, perquè ara us la rebatré (sí, ja sé que la conclusió me l’he treta jo de la màniga, però seguiu-me el joc, sisplau, és difícil mantenir la integritat quan fa més de mitja pàgina que es reflexiona sobre un tema tan vital com els calendaris).

Recordem què deia al principi: «Un clàssic és el de regalar un calendari de l’any que ve». De l’any que ve. Aquí volia arribar. Oi que hi ha concursos de guitarristes sense guitarra? Oi que està de moda anar pel món amb un carro de la compra encara que no vagis a comprar? Oi que la roba de farcell ara s’ha tornat fashion i llueix com a estovalles en els restaurants més moderns del barri?

Doncs en aquesta mateixa línia absurda (no se m’acuden més exemples, però segur que sabeu de què parlo, que us tinc per gent viscuda i experimentada), regalem calendaris d’altres anys. Jo regalaria el 1999, que per a mi va ser un bon any: vaig acabar la carrera, vaig descobrir què no volia ser i què sí i se’m van caure unes quantes benes dels ulls.

NOTA: Als clients que cada any m’envieu el calendari de sobretaula amb anelles i un mes per pàgina acompanyat de l’anterior i el següent en una mida més reduïda i al marge: sisplau, enguany també el vull, que em va la mar de bé!?