Nedstat Basic - Web site estadísticas gratuito
El contador para sitios web particulares
Contador gratuito L'aeroplà del Raval | Tina Vallès <$BlogRSDUrl$>

23.11.05

La senyorassa que estimava els gats 


Us dec de fa dies aquestes línies. No es poden anar prometent coses per després no fer-les. Som-hi.

En menys de quinze dies he entaforat el gat al seu maletí gairebé mitja dotzena de vegades. L’últim cop ja ni s’hi va resistir. El que no ha deixat de fer, però, és miolar com si l’estiguessin escorxant durant el trajecte, a peu, de casa a la consulta...

... Són entre cinc i deu minuts de pas decidit, que en podrien ser menys si no hi hagués obstacles en forma de furgonetes, gent encantada, nens jugant al carrer, iaies recollint caques de gos (del seu, del seu) i transportistes esbufegant rere carretons. Afegiu-hi algun nenet de trenta anys amb monopatí sota els peus o sota l’aixella, un parell de bicicletes que circulen per la vorera, grups d’adolescents que fan campana i pasturen de deu en deu i el clàssic avi que de tant en tant s’atura i fa que li repelis el taló de la sabata perquè tu ja tenies programades les properes vint passes.

No us dic res de nou, als que coneixeu el Raval; i tampoc és un tret diferencial del barri, sinó que el compartim amb molts d’altres. És un error pensar que al matí es va més per feina i que és a la tarda quan la gent surt a passejar, a badar i a vagarejar pel carrer. Al matí també hi ha badocs, gent que no té pressa i molts entrebancs i ensurts que fan que ningú pugui circular pel centre de la ciutat sense haver de fer periòdics driblatges que no s’ensenyen a la Masia de Can Laporta.

Així que si hi afegim un maletí miolador de cinc quilos penjant del braç, l’aventura és clar que es complica. I encara més si ensopegues amb la senyorassa que estimava els gats.

A veure, poseu la ment en blanc, va. Ara veieu una dona de setanta anys llargs, guarniu-la amb la típica faldilla just per sota del genoll que solen portar les de la seva generació, i després un jersei d’aquells que es porten sense cap camisa ni samarreta a sota, d’aquells finets que solen tenir algun lluentó cosit intentant fer una sanefa o, en el pitjor dels casos, un ós o un conill o un prat ple roselles o un bosc o tot de formes geomètriques que recorden els tests psicotècnics aquells de «continua la sèrie...».

Ja l’heu vestida? Ah, li falten les sabates: aquelles, aqueeeelles de roba, amb sola de goma, que tenen una mica de taló i que solen de ser color blanc o blau marí, que són com una mena de mala evolució de les càmping que els de la meva generació dúiem a l’estiu abans que arribessin les bambes Victoria i la moda absurda de dur-les sense cordons (algú ho entén...? És més: algú ho recorda?).

M’he perdut. Ah, les sabates... Bé, estic segura que ja teniu clar què duu als peus, la senyorassa, i també confio que hagueu afegit un incipient bony galindonesc a cada peu. Molt bé, premi! Ara el més important: evidentment, ens hem repintat i perquè les nostres galtes tinguin aquell color de vida que tenien hi hem fet un puntet amb el pintallavis carmí just al mig que després hem escampat amb una miqueta de saliva. En pintar-nos els morros, algunes de les dents que encara són nostres s’han tacat una mica. Als ulls no hi portem res, perquè les ulleres (degudament assegurades amb una cadeneta daurada que ens penja del coll) se’ns embrutarien, però sí que duem les ungles pintades de color rosa clar metàl·lic (aqueeeeell, aqueeeell rosa clar metàl·lic, ja sabeu...!). I el cabell, ah, curt, blanc, bé, aquell cabell blanc que quan se n’agrupen uns quants blens és lila clar.

Ara ja la veieu, oi? Doncs feu-la córrer darrere meu, feu-li cridar «¡¡¡¡¡¡¡¡Un gatiiiiito, un gatiiiiito!!!!!!!!», fins que s’esgargamelli, fins que tots els del carrer s’aturin per saber què passa (els avis, els nens, els transportistes, els adolescents, les caques, els gossos, els carretons, les bicicletes, els monopatins, TOTS). Ja? Ara veieu com se m’apropa (se’ns apropa), i amb tot això els miols del maletí no ens han donat ni un segon de treva.

Jo m’he aturat, però poso aquella cara de «anem per feina, senyora, que tinc pressa». Ella s'acosta inevitablement al maletí, fica els dits (recordeu el color de les ungles?) entre la reixeta que fa de porta i:

—Micheeeeta, micheeeeeta. (Us he dit que té veu d’espinguet?)
— ... (Aquest silenci em correspon a mi; passo de transcriure els miols del gat.)
—Qué-bonito. ¿Cuánto-tiempo-tiene? ¿Es-gato-o-gata? (Això m’ho diu a mi.) Micheeeeeeta, micheeeeta, qué te paaaaaaasa, oioioioioioioioioioioioioiiiiiiiii, qué-guapooooooooo. (Al gat.) ¿Guapo-o-guapa? (A mi.)
—Guapo. (Cal que us faci inventari de la colla de curiosos que s’han aturat a mirar per la reixeta, com si en comptes d’un gat hi portés un gremlin o una cria d’unicorn?)
—Guaaaaaaaaapo, guaaaaaaaaaaaaaaapo.

La senyorassa que estimava els gats té els ulls en blanc, s’aferra amb les urpes roses a la reixeta que la separa del meu gat mig afònic i absolutament estarrufat de por. La dotzena d’ulls que l’observen i no estan en blanc reprenen el seu camí (qui diu camí diu monopatí, carretó, badamenta, caqueta, etc.). I jo començo a estirar del maletí (us recordo que pesa cinc quilos?) provant de desenganxar-ne la senyorassa.

A la fi ho aconsegueixo, i la deixo palplantada, encara amb les urpes contretes, els ulls en blanc i el «guaaaaaaapo» entre les dents tacades de carmí. I quan empenyo la porta de la consulta em fa l’efecte que ja comença a reaccionar, perquè en el precís moment en què la tanco darrere meu sento:

—Ya-verás-como-no-será-nada, Micheeeeeeeeta, oioioioioioioioioi...

Cal que us descrigui quina cara poso al veterinari quan em diu que li hauré de portar el gat a la consulta durant tres dies seguits i a la mateixa hora?


ADVERTÈNCIA 1: Aquest text no l'he plagiat del Cafelitus, ni crec que inspiri cap poema a en TdQ.
ADVERTÈNCIA 2: Els que no entengueu l'advertència 1 considereu-vos més sans i feliços que els que l'hagueu entesa.
ADVERTÈNCIA 3 (només per al TdQ): Conec un advocat que em deu un favor...
ADVERTÈNCIA 4 (només per al Cafelitus): Conec un editor que em deu un favor...
ADVERTÈNCIA 5: No hi ha advertència 6.


|| Al Rebost: cuscús amb poma i fruita seca. ||


|| A l'Ima(t)ginari: Inventa'n la història. ||


ÚLTIMA HORA: JA PODEU LLEGIR EL NOU NÚMERO DE PAPER DE VIDRE



Creative Commons License