En teoria avui tocava un publireportatge sobre el Saló del Llibre (altrament dit desert) i el Barcelona Degusta, que tota la redacció vam tenir la sort (vam tenir la sort?) de visitar divendres passat. El problema és que el reportatge ha caducat i fa tuf, i que l'únic que vam treure en clar de les tres hores que vam passar a les fires de Barcelona és:

1. que els nens, quan van de trenta en trenta, fan olor de pell de mandarina;
2. que els llibres es compren a les llibreries;
3. que el txacolí està boníssim (es confirma);
4. que hi ha més gent interessada en el llom ibèric que en la lletra catalana;
5. que els caramelets de Pagès Editors eren prou bons;
6. que els dels estands de vins fan continus controls de qualitat dels seus productes;
7. que el ram de l'alimentació parla castellà;
8. que les hostesses de Cola-cao agafen l'uniforme una talla més petita per marcar pit i cul i van al lavabo de deu en deu;
9. que es gasta molt de paper per fer catàlegs editorials, punts de llibre, cartells, adhesius i tríptics;
10. que al ram del llibre no regalen res (a banda del que hem enumerat en el punt 9).

Llencem, doncs, el reportatge al cubell de restes orgàniques i ens decantem per una notícia d'última hora (o no tant):

A BARCELONA ÉS POSSIBLE RIURE DURANT DUES HORES SEGUIDES PER UN PREU RAONABLE.

Aquest seria el titular. I és que ahir vam riure durant cent-vint minuts i sense treva, i no vull dir allò de somriure i deixar anar alguna tímida cleca de tres temps de tant en tant; vull dir riure de debò, amb tot el cos, amb la boca desencaixada, les costelles sacsejades i algun crit histèric de tant en tant. Riure i sentir riure de la mateixa manera expansiva i entusiasta tots els altres companys de sala.

Així que parafrasejant el hit d'aquell grup musical que, incomprensiblement, ja no apareix en cap de les llistes d'èxits (que com tots sabeu es compten de quaranta en quaranta) del país: ens fa mal la cara de tant de riure (tot i que la gent quan riu de gust no està precisament guapa).

No et moguis és la consigna, i el Capitol, el punt de trobada. Hi ha temps fins al 8 de gener de 2006. No us avançaré res de l'obra, només us dono cinc motius per anar-hi (a banda de l'assegurança a tot risc de riure de gust que ja us he comentat):

1. Hi surten la Clara Segura i en Bruno Oro, que a la vegada en són els autors; això vol dir que hi fan el que hi volen fer, el que els agrada fer, i això es nota.

2. Els dos protagonistes són un retrat còmic i cruel dels que hem nascut entre els anys seixanta i setanta; això vol dir que de qui riurem serà de nosaltres mateixos, alerta.

3. El ventall de personatges que passen per l'escenari (i la platea) és variat, heterogeni i sempre dut a l'extrem de la ridiculesa o l'absurditat; us n'apunto dos exemples perquè vegeu que la cosa ens queda propera: un exmonitor d'esplai que ara vol ser actor i una teleoperadora de Timofónica que no entèn el català, entre d'altres coses.

4. Hi ha una escena de zàpping televisiu impagable, i no diré més.

5. I aquesta última raó la dedico als qui arrufeu el nas perquè fins ara sembla que No et moguis només sigui una obra per fer riure. No és així, no és només riure, també hi ha crítica, hi ha reflexió, hi ha retrat generacional, hi ha enyorança del passat, hi ha dubtes sobre el futur, hi ha descontent pel present, i hi ha, sobretot, una bona producció, dos bons actors, un text rodó i cent-vint minuts ben aprofitats.

I més barat que una sessió de risoteràpia, segur. Que bé que dorms quan l'últim que has fet és riure de gust.