Sort de la llibreta que no sempre em deixo a casa, sort que cabia a la bossa que duia divendres. Sort d'una amiga que ens va animar al copilot, a EA! i a mi a no abandonar el CCCB quan va aparèixer un DJ a la tarima. Sort del hip-hop. Sí, parlaré de hip-hop, avui. L'EA! se m'ha avançat, però jo hi torno, perquè cadascú rapeja a la seva manera i no hi ha dos MC iguals.

No en tindré prou amb un dia, però vull encetar el tema ara que encara em xiulen les orelles després de dues hores de hip-hop, de rimes urbanes, de rap, de micros i plats, de DJ i MC i big-box i free-style i instrumentals a volums impossibles.

I abans de provar de descriure-us el que he viscut entre divendres a la nit i ara fa una hora, deixeu-me que agraeixi a tota la tribu hip-hop que ha passat pel CCCB aquest cap de setmana que m'hagin deixat descobrir el món de les rimes urbanes. M'és impossible recordar tots els noms, no escric tan ràpid com parleu, però cito els que vaig caçar: Payo Malo, Tremendo Menda, Zenit, Flow, User, Nount, Metro, Ferran...

La poesia ja no neix d'un bolígraf solitari i en silenci en una taula d'un cafè. La poesia ja no duu americana de pana i llibres de saldo a la butxaca. Ara vénen les caputxes, les gorres, les bambes, les samarretes, els texans, els micros, els plats i la gesticulació. I rimen, rimen molt més que molts dels que signen com a poetes. Rimes consonants, gent, i sense por, sense pausa, sense treva, sense vergonya.

Puges a l'escenari, et sacseges una mica, el públic aixeca les mans i et saluda i tu comences a fer versos, sí. Fets i escoltats al moment. És el free-style. Hi ha de tot, i per tant els renecs són recurrents, però hi ha temes, hi ha reflexió, hi ha preocupacions i hi ha consciència de grup, de classe, d'estil i de tenir un públic que no perdona.

No he pogut evitar cercar-ne referents mentre ho escoltava. Els MC són trobadors i no fan només cançons d'amor, la realitat és ben present a les seves lletres, i no només la del seu barri, et parlen d'hutus i tootsies, de Bagdad, de terrorisme, d'immigració, de violència de gènere, de política, de calés, de sexe, de la seva gent...

I hi ha entrega i hi ha valentia. I improvisació: deixar anar paraules i no mirar enrere, que és com faig aquest post ara.

Aquesta és la meva versió free-style de l'Hipnotik. Quan ho paeixi, us en faig cinc cèntims com cal. Serà aviat; mentrestant us deixo amb uns versos del guanyador del concurs de rimes urbanes (Ferran, de Badalona):

Soy espontáneo
y en cualquier parte
de mi cráneo
hay arte.