Comences a imaginar cada moment del dia, cada hàbit, cada costum, sense aquella persona. Enumeres tot el que ja no podrà fer i tal vegada tampoc havia arribat a fer encara. Repasses tota la gent que la trobarà a faltar i les diverses intensitats de l’enyor i del dolor. I et deixes coses.

Sempre hi haurà un moment del seu dia que desconeixies, un costum que n’ignoraves, un desig que només ell sabia que tenia, un amic isolat que encara no sap que és mort i que potser no ho sabrà fins d’aquí un temps, quan li truqui un dia per saber què passa que no diu res. I gent que patirà més del que preveus per la seva desaparició, perquè sentien més del que et mostraven.

Un munt de pauses eternes, de coses a mig fer. Amb vint-i-quatre anys fas plans, t’apuntes coses a l’agenda amb quinze, vint, trenta dies d’antelació, planeges les vacances mesos abans, saps on aniràs per Setmana Santa encara que no hagi arribat el Carnestoltes.

Gener és un mes de propòsits, de desigs, de mirades cap endavant, i més quan tot està per fer i la teva vida és un full en blanc. Qui t’havia de dir que no el veuries acabar.