No avancem, no retrocedim, fem voltes sobre un punt i tot recomença una vegada i una altra. Ara ve el paleta, ara el del gas, ara el de l'aigua, ara el president d'escala, ara els de l'Ajuntament, i sant tornem-hi que no ha estat res. Soroll, trucades, cartes, paperassa, converses al replà, rètols a l'entrada, bastides... L'escala sempre bruta, encara sense restaurar, cables arreu, tubs, fustes, pols, i veure-li el cul pelut al paleta dia sí dia no, amb aquell ajudant que té que només li serveix per sintonitzar-li radioclub25-lamúsicaquevacontigo. I ara falta un paper, i ara la cèdula d'habitabilitat, i ara hem de llogar els comptadors, i ara el del gas que ve a mirar si no sé què, i ara que no, que no hi cap, que hi posarem no sé quin altre trasto de la marca X i el model Y, i ara l'altre que diu que això de l'aigua si no ho fem tots alhora no ho acabarem mai. I no entenc res. Ni ho vull entendre. Des del 2003 així. Pagant per unes reformes que encara no he vist. Parlant d'unes reformes que encara no he vist. Somiant en les putes reformes que ni han començat, perquè primer cal fer no sé què que ho ha de dir no sé qui amb el permís del de més enllà que vindrà el dia aquell a l'hora que tu vas dir que t'aniria bé que vingués. I demà de nou a una no hi haurà aigua. I ara tallem la llum, només serà un moment, només serà un moment. I ara fotem un forat a la paret i per tant posem la ràdio més alta, i les Ketchup amb el cop de pic i la runa que cau sonen millor que mai. I ara ai perdona que això és el timbre i no la llum. Pols blanca a les soles de les sabates des de ja no sé quan. I el president d'escala, vocacional tot ell, que s'hi desviu i està entestat a explicar-te fil per randa tot el procés, que és un bucle, un puto bucle, i ell es repeteix i tenyim les parets brutes i velles de l'escala sense reformar de déjà vus a dotzenes, perquè el pobre home recita les mateixes consignes, que ja ho deu dir dormint. Gairebé sis-centes mil de les antigues pessetes pagades trinco trinco des de fa tres anys per unes reformes que no hem vist, que no han començat, que no encertem a veure ni en somnis. I els monòlegs de la vicepresidenta al replà, i la del quart que es queixa, i se't queixa a tu que se te'n refot i a més no tens ni puta idea de per quin pas del coi de bucle anem, perquè és veure el president i desconnectar-te tota, adoptar un estat vegetatiu a l'esglaó que toqui i anar assentint cada minut i mig, sense parar, sí... sí... sí... I encara gosa vaticinar una data final. No em fotis riure. Marxarem d'aquí i encara parlarem del cony de sanefa de l'escala, del ferro de la barana, de la fusta de les bústies i del marbre dels esglaons. Mentida, tot mentida. On són els més de tres mil euros, eh. Un dia atracaré al paleta, li diré: eh tu no m'ensenyis el cul i torna'm els calés. Els calés, per danys i perjudicis, perquè no m'agrada el teu cul ni tampoc radioclub25, perquè estic de l'aserejé i la shakira i la versió màquina de tots els èxits de roxette fins a un lloc que no et diré perquè no t'ho mereixes. Un dia, un dia.