Nedstat Basic - Web site estadísticas gratuito
El contador para sitios web particulares
Contador gratuito L'aeroplà del Raval | Tina Vallès <$BlogRSDUrl$>

26.1.06

De secrets i inquietuds 

Construir una novel·la sobre un secret és difícil. I Ishiguro se n’ha sortit a mitges. Se n’ha sortit a mitges perquè el millor de No em deixis mai no és el secret, el que més impacta al lector no és descobrir què hi ha rere de tots aquells eufemismes i veritats mig dites de la primera part del llibre. El que inquieta al lector és una altra cosa.

A més, el secret no és tan secret, perquè un lector mínimament intuïtiu el pot anar descobrint si és capaç d’aturar-se un moment i lligar caps. No és difícil. I el pitjor que li pot passar a un autor que construeix una trama al voltant d’un secret és que el lector li descobreixi la trampa abans d’hora.

Per sort, Ishiguro no inverteix tots els seus esforços a encobrir el secret perquè l’impacte en descobrir-lo sigui més fort, sinó que es pren el seu temps per construir els tres personatges principals (Kathy, Tommy i Ruth), que es van dibuixant amb una precisió d’orfebre anècdota rere anècdota.

No em deixis mai no és només, doncs, el que amaga aquest secret, sinó un retrat de personatges acurat, inquietant i que atrapa el lector, no pel secret en si sinó per la reacció que s’espera dels personatges un cop preguin consciència del que implica aquest secret.

Sento repetir tant la paraula secret, però és que mentre escric i reviso això tinc por de no deixar anar més informació del compte i esguerrar-vos-en la lectura; jo no sóc Ishiguro!

La putada (no, no puc fer servir una paraula més suau) és que el que conté aquest secret ha fet que alguns crítics hagin classificat No em deixis mai dins del gènere de la ciència-ficció. I l’han cagada, dient-ho en plata. El mateix autor ho nega. Fins i tot l’emparenten amb Blade Runner, pel·lícula que Ishiguro afirma no haver vist (i servidora només ha aconseguit veure’n els primers deu minuts, i després sempre ha caigut en un son profund i la mar de terapèutic). Sí, el secret es podria relacionar amb les novel·les de ciència-ficció, però és que no és el més important del llibre, el que de debò és l’esquelet de la narració és l’efecte, les conseqüències, que el secret provoca en la vida, el pensament i l’actitud dels tres protagonistes. I això no és ciència-ficció, malauradament; ni tampoc cal tenir aquest secret planant sobre els nostres destins per encarar la vida d’aquesta manera.

Tot i així, penso que potser no hauria calgut que Ishiguro ens amagués el secret fins a mitja novel·la, perquè el relat hauria estat igual d’inquietant. El que inquieta és l’actitud vital de la Kathy, en Tommy i la Ruth, el seu conformisme. Un conformisme que no és ciència-ficció, i suposo que als qui tracten amb adolescents avui dia els sonarà aquesta actitud d’acceptar el que et ve, de resignar-te amb el que la vida et dóna, sigui el que sigui, t’agradi o no.

La Kathy, en Tommy i la Ruth s’han criat en un ambient de sobreprotecció, allunyats de la realitat i de la seva realitat, desconeixent el seu futur. I no tenen cap interès per saber què els espera, què passarà amb ells, etc. Van sabent la seva veritat a glopades i no s’enutgen, no es revolten, no fugen, res. I això és el que inquieta, el que et fa passar pàgina amb ànsia, esperant que prenguin alguna decisió. No us diré si la prenen, perquè llavors sí que us n’esguerro la lectura (més que si us desvelo el secret, de debò).

I, insisteixo, tant de bo aquesta actitud fos només fruit de la ciència-ficció, i no de la mena d’educació (familiar i escolar) que es rep avui dia. Això és el que retrata Ishiguro de manera al·legòrica, a parer meu. I inquieta, inquieta perquè no ens ve de nou, perquè els adolescents d’ara no estan tan lluny de la Kathy, en Tommy i la Ruth, per desgràcia.


Més informació:
Article d'Eva Piquer a l'Avui
Club de lectura sobre el llibre a De 4 a 7 (Catalunya Ràdio)
Sobre Kazuo Ishiguro



Creative Commons License