18.1.06
Inventari de pors infantils (o no tant)
Un dels darrers llibres que he apuntat a la llibreta de «llegits» és El hombre malo estaba allí, de Manuel Hidalgo. Una recomanació fraternal entusiasta m'hi ha portat. La lectura d'aquest recull de relats em prometia records de la infantesa, sobretot de la viscuda a cals avis (horitzó d'expectatives superat, i amb escreix). Per això poso fil a l'agulla i intento retornar a aquest espai el ritme habitual d'abans de festes (que tampoc era vertiginós, ho reconec) fent-ne un breu comentari que els més optimistes podran batejar com a «ressenya», però serà culpa seva!?
El hombre malo estaba allí no és una novel·la que mereixi ser esmentada com a «artefacte literari» espectacular (tampoc crec que ho pretengui), ni tan sols sé si és una novel·la, perquè tot i que el protagonista de tots els relats és el mateix, el format s'acosta més al recull de contes, i el to, a l'autobiografia irònica. I no és només l'autobiografia de l'autor (el personatge també es diu Manuel Hidalgo, així que no us estic descobrint res), sinó que diria que és, per extensió, la de la gent que ha crescut entre els seixanta, els setanta i principis dels vuitanta.
Amb Hidalgo he recordat...
... Les visites a ca la comadrona perquè em posés la vacuna de torn i els sugus que em donava a canvi del patiment i la baixada de calces a contracor.
... La consulta del pediatre que estava en un pis de l'Eixample tot embolicat de paper pintat, cadires Lluís XIV, revistes del cor caducades, quadres de natures mortes i infermera-recepcionista amb edat de ser pensionista.
... La reacció de l'àvia cada vegada que trucaven a la porta o sonava el telèfon, que associava aquella invasió sonora al seu silenci íntim amb males notícies, desgràcies i maldecaps a quin més terrible.
... Quan el professor marxava un moment de classe i t'encarregava sortir a la pissarra a apuntar els que parlaven i l'aula esdevenia un mercat de regateig, suborn, estafa i coacció de la bona.
... Les classes de gimnàs dels dies de pluja fetes al soterrani de l'escola, amb el poltre, el cavall, el plint, el trampolí, el matalàs i tots els instruments de tortura pels quals la ment recargolada del desgraciat del professor de gimnàs (que en la seva vida privada devia ser un infeliç descomunal i ho pagàvem nosaltres) ens feia passar un cop i un altre amb tombarelles, salts mortals i altres virtuosismes que ara, per sort, només deuen fer els del Cirque du Soleil, i a més cobren (i no paguen) per fer-ho.
... L'olor d'humitat dels vestuaris de l'escola, i el merder de xandalls iguals amb noms diferents brodats a la màniga que s'hi muntava abans i després de l'hora de les tortures.
... El famós mite del tall de digestió que només sorgia a la platja i que servia a les mares per tenir-nos controlats una estona i no haver de passar tota la tarda buscant el nostre cap entre la multitud que suraven entre les ones. Fins a tres hores asseguda a la sorra fotent castells, xalets i museus d'art contemporani amb sorra de platja, cubell i pala, tot perquè havia de pair un plat de macarrons, un tall de carn arrebossada i un petitsuís, i això que mastegava i mastegava com una boja!?
... El primer mort que vaig veure, un oncle del meu pare, per error en voler anar al lavabo i equivocar-me de porta. Recordo estar descordant-me el cinturó mentre buscava l'interruptor i veure tan sols la punta del nas (d'un color blanc os) de l'«onclo-josep» sobresortint de la caixa. Hi vaig somiar durant un mes.
... La por que em feien els gossos, fossin de la mida que fossin, i la mania que tenien els seus amos a dir «però-si-no-fa-res» mentre el coi de bitxo m'olorava l'entrecuix i feia la intenció d'aixecar les potes de davant per posar-me-les a les espatlles i procedir a canviar-me la cara a cop de llengua grossa i fastigosa.
... El got de conyac, la mandarina i el pa sec que deixàvem al balcó la nit de Reis juntament amb la sabatilla de quadres apelfada i un bol ple d'aigua per als camells (recordo que això del bol d'aigua em desconcertava, perquè amb prou feines entenia que els Reis --tan grassos, tan xarucs-- poguessin pujar fins al tercer pis de cals avis amb una corda o el que fos, però i els camells?, diria que és per això que quan l'avi deia «i l'aigua per als camells» jo en realitat pensava en girafes).
I un llarg etcètera que Hidalgo m'ha fet recordar a través del seu inventari de pors infantils, com ara la foscor, els sorolls de la nit, el càstig de quedar-se fins a les set a l'escola, el d'«escriu cent vegades "No menjaré xiclet a classe"», el de no menjar postres, el de no aixecar-se de taula fins que el plat estigués buit, la bola de carn semimastegada que se'm feia a la galta quan tocava menjar bistec, la botiga de llaminadures que hi havia a prop de l'escola i que no era ni un local sinó el rebedor de casa d'una senyora gran que es treia un sobresou venent-nos regalèssies i ossets de goma de sabors plastificats, el «no ho faré més», l'«això no es toca», l'hora de tornar a casa, el «abans de travessar, mira que no passin cotxes»... I més, molts més. Només en varien alguns matisos, però l'essència és la mateixa. I això que Hidalgo va néixer a finals dels cinquanta a Pamplona, i servidora a finals dels setanta a Barcelona.
No em digueu que no us sona res d'això. Prohibicions, prejudicis, pors, sobreprotecció, advertiments constants, negacions a tothora... Infantesa.
NOTA: Il·lustració de Robin Joseph.
El hombre malo estaba allí no és una novel·la que mereixi ser esmentada com a «artefacte literari» espectacular (tampoc crec que ho pretengui), ni tan sols sé si és una novel·la, perquè tot i que el protagonista de tots els relats és el mateix, el format s'acosta més al recull de contes, i el to, a l'autobiografia irònica. I no és només l'autobiografia de l'autor (el personatge també es diu Manuel Hidalgo, així que no us estic descobrint res), sinó que diria que és, per extensió, la de la gent que ha crescut entre els seixanta, els setanta i principis dels vuitanta.
Amb Hidalgo he recordat...
... Les visites a ca la comadrona perquè em posés la vacuna de torn i els sugus que em donava a canvi del patiment i la baixada de calces a contracor.
... La consulta del pediatre que estava en un pis de l'Eixample tot embolicat de paper pintat, cadires Lluís XIV, revistes del cor caducades, quadres de natures mortes i infermera-recepcionista amb edat de ser pensionista.
... La reacció de l'àvia cada vegada que trucaven a la porta o sonava el telèfon, que associava aquella invasió sonora al seu silenci íntim amb males notícies, desgràcies i maldecaps a quin més terrible.
... Quan el professor marxava un moment de classe i t'encarregava sortir a la pissarra a apuntar els que parlaven i l'aula esdevenia un mercat de regateig, suborn, estafa i coacció de la bona.
... Les classes de gimnàs dels dies de pluja fetes al soterrani de l'escola, amb el poltre, el cavall, el plint, el trampolí, el matalàs i tots els instruments de tortura pels quals la ment recargolada del desgraciat del professor de gimnàs (que en la seva vida privada devia ser un infeliç descomunal i ho pagàvem nosaltres) ens feia passar un cop i un altre amb tombarelles, salts mortals i altres virtuosismes que ara, per sort, només deuen fer els del Cirque du Soleil, i a més cobren (i no paguen) per fer-ho.
... L'olor d'humitat dels vestuaris de l'escola, i el merder de xandalls iguals amb noms diferents brodats a la màniga que s'hi muntava abans i després de l'hora de les tortures.
... El famós mite del tall de digestió que només sorgia a la platja i que servia a les mares per tenir-nos controlats una estona i no haver de passar tota la tarda buscant el nostre cap entre la multitud que suraven entre les ones. Fins a tres hores asseguda a la sorra fotent castells, xalets i museus d'art contemporani amb sorra de platja, cubell i pala, tot perquè havia de pair un plat de macarrons, un tall de carn arrebossada i un petitsuís, i això que mastegava i mastegava com una boja!?
... El primer mort que vaig veure, un oncle del meu pare, per error en voler anar al lavabo i equivocar-me de porta. Recordo estar descordant-me el cinturó mentre buscava l'interruptor i veure tan sols la punta del nas (d'un color blanc os) de l'«onclo-josep» sobresortint de la caixa. Hi vaig somiar durant un mes.
... La por que em feien els gossos, fossin de la mida que fossin, i la mania que tenien els seus amos a dir «però-si-no-fa-res» mentre el coi de bitxo m'olorava l'entrecuix i feia la intenció d'aixecar les potes de davant per posar-me-les a les espatlles i procedir a canviar-me la cara a cop de llengua grossa i fastigosa.... El got de conyac, la mandarina i el pa sec que deixàvem al balcó la nit de Reis juntament amb la sabatilla de quadres apelfada i un bol ple d'aigua per als camells (recordo que això del bol d'aigua em desconcertava, perquè amb prou feines entenia que els Reis --tan grassos, tan xarucs-- poguessin pujar fins al tercer pis de cals avis amb una corda o el que fos, però i els camells?, diria que és per això que quan l'avi deia «i l'aigua per als camells» jo en realitat pensava en girafes).
I un llarg etcètera que Hidalgo m'ha fet recordar a través del seu inventari de pors infantils, com ara la foscor, els sorolls de la nit, el càstig de quedar-se fins a les set a l'escola, el d'«escriu cent vegades "No menjaré xiclet a classe"», el de no menjar postres, el de no aixecar-se de taula fins que el plat estigués buit, la bola de carn semimastegada que se'm feia a la galta quan tocava menjar bistec, la botiga de llaminadures que hi havia a prop de l'escola i que no era ni un local sinó el rebedor de casa d'una senyora gran que es treia un sobresou venent-nos regalèssies i ossets de goma de sabors plastificats, el «no ho faré més», l'«això no es toca», l'hora de tornar a casa, el «abans de travessar, mira que no passin cotxes»... I més, molts més. Només en varien alguns matisos, però l'essència és la mateixa. I això que Hidalgo va néixer a finals dels cinquanta a Pamplona, i servidora a finals dels setanta a Barcelona.
«No comas trozos tan grandes, mastica, mastica bien, ten cuidado con las espinas, es malo leer mientras se come, se te va a subir la sangre a la cabeza, tápate más, no te acerques a la barandilla, no te asomes al balcón, no te subas a la silla, ponte la chaqueta que te vas a enfriar, no corras que te vas a caer, no sudes, no te metas en los charcos, no bebas agua después de la fruta, no tomes helado que se te corta la digestión, no cojas nada del suelo, no toques eso, lávate las manos que has andado con dinero, quédate donde no cubre, ven derecho a casa, no hables con nadie que no conozcas, no aceptes nada de lo que te den, no abras la puerta...».
No em digueu que no us sona res d'això. Prohibicions, prejudicis, pors, sobreprotecció, advertiments constants, negacions a tothora... Infantesa.
NOTA: Il·lustració de Robin Joseph.
