Nedstat Basic - Web site estadísticas gratuito
El contador para sitios web particulares
Contador gratuito L'aeroplà del Raval | Tina Vallès <$BlogRSDUrl$>

23.2.06

Carta de l'Amàlia 


Hola, reis,

Londres és meravellós, i sempre hi fa bon temps. Perdoneu que no us enviï cap postal del Big Ben ni d’una cabina telefònica vermella, encara no n'he vist, he estat ocupada intentant conèixer gent, buscant un hotel i comprant-me roba de marca (hi ha un carrer llarguíssim ple de botigues, quina bogeria!).

De moment, segueixo sense tenir un lloc on dormir, no he vist ni tan sols cap pensió, però he trobat uns bancs molt confortables i allà hi passo les nits mentre miro d’instal·lar-me en aquesta meravellosa ciutat on no fa ni fred ni calor. Qui deia que a Londres sempre plou? Des que hi sóc: ni una gota.

He practicat una mica l’anglès amb algun passavolant, però ningú no té prou temps per donar-me conversa, els londinencs van sempre per feina, i carregats de bosses i maletes, i miren molt el rellotge.

Hi ha una mena de noies, al Regne Unit, que sempre van amb vestit jaqueta de colors cridaners, com ara blau elèctric o vermell passió, i no sé si és la roba o què, però aquestes nenes sempre somriuen més del compte, et parlen de vostè, i et demanen si necessites res. Una amabilitat exagerada a la qual m’estic acostumant.

Hi ha uns lavabos públics la mar de grans prop del banc on passo les nits, i quan no puc dormir me n’hi vaig a assajar de parlar i somriure alhora: «Necessita res, senyora?», «Necessete res, senyere?», «Nicissiti ris, sinyiri?».... No me’n surto! Deu ser un tret diferencial dels britànics, no m’ho explico.

El proper cop que vegi una senyoreta-vestit-jaqueta-estrident, li demanaré que em recomani algun hotelet. Començo a estar tipa de dormir al banc, més que res perquè no hi ha manera d’intimar amb ningú ja que mai som els mateixos, i a vegades ve una gent amb uns maletots que m’ocupen mig banc i em fan dormir en posició fetal.

Per cert, no he vist cap parc ni cap museu, no entenc a quin barri de Londres he anat a petar. Diumenge vaig estar buscant allò de la gent que xerra pels descosits amb els peus damunt d’un diari i res, aquí ningú no engega discursos ja. Un altre tòpic que m’he carregat aquests dies.

Ah, i una bona notícia: per esmorzar cada dia menjo pa amb tomàquet amb embotit. Sí, reis, el gust per la cuina ha arribat al Regne Unit! És una meravella. Ja ho veieu, si no fos pel contratemps de l’hotel, això seria perfecte.

Molts petons,

La vostra Amàlia

PD: Per cert, Tina, Londres és ple d’avions, i gairebé tothom parla català!



Creative Commons License