Tothom té el seu home-home. No te’l tries tu, és ell qui et tria. O bé algú superior (o inferior) que te l’assigna. Tampoc te n’adones de seguida, que és ell i no un altre el teu home-home. Calen unes quantes repeticions abans no ho vegis clar. Hi has de coincidir més d’una dotzena de vegades, potser; fins al dia que hi topes més de dues vegades en una hora i saps del cert que és ell i no un altre el teu home-home. Hi deu haver qui en tingui més d’un, també, però no és el meu cas perquè no tinc tant de temps lliure.

El meu home-home regenta un bar antic en una de les cantonades del meu carrer, un bar que ha servit de plató per a algunes escenes de pel·lícules ambientades en els anys trenta i quaranta de la ciutat. Un bar amb un cap de toro que el presideix i tot de mascles ociosos jugant a cartes, al dòmino i a valorar de l’u al deu les femelles que passen per aquella cantonada i miren a través dels vidres entelats del local.

Vaig començar a sospitar que era el meu home-home el dia que vam coincidir a la carnisseria i em va dir que el tall que es pela li agrada volta i volta i menjat a corre-cuita; no hi havia doble sentit, només necessitat d’omplir el silencis de la màquina de tallar embotit i els cops de ganivets secs de la carnissera. Després, vaig anar a comprar-ne una de quart i me’l vaig trobar adquirint un rodó tallat. I ja no hi havia cap dubte, era el meu home-home, el que se m’ha assignat per a la meva temporada ravalenca.

Cada temporada té el seu home-home (o la seva dona-dona), aquella persona que et trobes fins a la sopa, amb qui coincideixes una mitjana de cinc i sis cops per setmana, a qui mires fixament als ulls cada cop que us creueu, a qui un dia, no saps per què, comences a saludar, de qui sospites que té el do de la ubiqüitat perquè te la trobes en dos llocs diferents amb poc més de cinc minuts de diferència i el primer cop t’havia semblat que anava en sentit contrari al teu.

Durant un temps vaig sospitar que el meu home-home o home duplicat tenia un bessó, que se m’havia beneït amb el privilegi de tenir un home-home-home-home, però no. El bar de la cantonada només té un amo, només té un toro, només té unes mans que fan el cafè i omplen les gerres de cervesa. Senzillament, m’ha tocat un home-home inquiet que se m’apareix per duplicat cada cop que trepitjo el carrer. És massa d’hora perquè ens saludem, però intueixo que ens hi acostem, sobretot després de la confessió carnissera i de trobar-me’l dissabte, a altes hores de la matinada, dues vegades en l’interval de deu minuts, un cop a Joaquim Costa amb Tigre i un altre a Ferlandina tocant a la plaça del Pes de la Palla.

El meu home-home ara fa tallats i cafès amb un raig de conyac, comenta els resultats dels equips de primera i segona, posa un sis i mig a la veïna que ve de plaça i sospita que l’homenet de trenta que entra ara mateix al bar amb un càmera i una carpeta està buscant localitzacions per a l’enèsima pel·lícula sobre els primers anys barcelonins de postguerra. I no sap que la seva dona-dona, a qui aviat saludarà mitja dotzena de cops a la setmana com a mínim, parla d’ell en un espai allunyat i potser antagònic del seu local de vidres bruts, cristalleria de duralex i cap de toro com a carta de presentació.