Res més trist que un autobús ple de gent: tot de cares mirant enfora amb un posat desesperançat, com si el final de la línia no fos plaça Espanya o Diagonal Mar sinó la fi del món en forma d'escorxador humà.

Res més angoixant que l'autobús que arrenca quan la senyora amb bastó i cistell encara no s'ha pogut asseure: la pobra dona comença a sacsejar-se com si estigués a la corda fluixa i els seus moviments lents i calculats s'assemblen als d'Amstrong quan va trepitjar la lluna.

Res més desesperant que esperar l'autobús en dissabte. Res més impossible que somriure-hi un cop dins. Res més difícil que travessar-ne el passadís amb pas ferm i trajectòria recta.

I no se t'acudeixi llegir-hi, que de seguida notaràs els ulls del senyor del costat clavats en les lletres que tens entre els dits. I molt menys escriure-hi, que després no t'entendràs la lletra, i el senyor tampoc per molt que aprofiti cada estossec fingit per acostar-se't una mica més.

Però, malgrat tot, hi escrius, amb lletres majúscules i clares:«EM FARIA EL FAVOR DE MIRAR CAP A UNA ALTRA BANDA, SI US PLAU? VULL ESCRIURE LES MEVES MEMÒRIES SEXUALS EN LA INTIMITAT!» I ara sí que somrius mentre la vermellor epidèrmica del teu eventual company de ruta es reflecteix al vidre de la finestra.