És ben bé que els trens s’han d’agafar quan passen, que és del tot estèril empaitar-los després, amb l’abric al vent, la bossa penjant de l’esquena i sacsejant els braços mentre la gola es desfà en crits. I n’he perdut un que ara voldria que tornés a passar. No, no el vaig perdre, rectifico: es va aturar davant de casa, me’l vaig mirar ben remirat i em vaig negar a entrar-hi, convençuda que no em calia per res.

Ara, la temptació és mirar per l’espiell cada dos per tres, perquè em fa l’efecte que sento xiulets que m’anuncien trens semblants. Falses esperances que col·lecciono per fascicles. Aquell tren no passarà, i he de confessar que el vaig veure de prop més d’una vegada i que mai vaig sospitar que un dia el cercaria amb la vista, l’oïda, l’olfacte.

Veia com algú hi pujava i un cop dins se li envermellien les galtes, es desenrotllava la bufanda, es descordava l’últim botó de la camisa: pur confort. I jo seguia pàl·lida, embolicada amb un metre i mig de llana teixida a mà, la camisa ben cordada, pensant que aquell tren no corria per a mi.

Fins al dia que, en treure els peus del niu de llençols i invents nòrdics, vaig començar a somiar desperta en l’arribada d’un altre tren com aquell, i els xiulets em van empaitar per tots els racons freds de casa.

No només l’he esperat des d’aleshores, també l’he buscat, n’he intentat endevinar el trajecte, trobar-ne el rastre. He interrogat desconeguts, he marcat combinacions de números amb veus robòtiques i fils musicals com a resposta, he arrossegat la bufanda per terra mentre en cercava l’estació on comença el viatge que ara sí que vull fer.

Però se m’hi ha negat l’accés. A aquest tren només s’hi puja si passa per casa, no se’l pot anar empaitant pel món i decidir en quin moment hi vols pujar.

He de deixar d’increpar desconeguts, de teclejar xifres, d’arrossegar la bufanda, perquè és clar que tindré per sempre més les galtes pàl·lides, la camisa ben cordada i la llana com a companya de vida, la llana teixida a mà, la que no es pot rentar a màquina, la que demana tracte delicat i paciència, perquè si no no em garanteix l’escalfor que aquell tren em prometia; aquell tren amb vestit jaqueta, carpeta d’imitació de pell, accent argentí i formularis a les mans a qui vaig tancar la porta amb un cop sec pensant que no el necessitaria mai.

NOTA: Text «inspirat» en l’experiència real d’intentar donar-me d’alta a Gas Natural per decisió pròpia, sense que hagi vingut cap comercial a casa ni m’hagin trucat prometent-me l’oro i el moro a preu de saldo i amb devedé de regal.