A les sales d'espera s'hi ha d'anar amb llibreta i llapis, són una mina. Només s'hi ha de parar l'orella. Hi ha casos com cabassos, i no surten a la tele ni ens han arribat per fonts poc fiables, els hem sentit en boca dels seus protagonistes. El tòpic es recontrareconfirma, la realitat supera la ficció. Per què t'has d'exprimir el cervell trenant trames impossibles si, per exemple, una setmana de la vida del teu veí d'espera dóna per a dues novel·les? Per què t'has anar a documentar per aconseguir un argument creïble, si el de l'habitació 245, durant vint minuts de conversa relaxada, te n'embasta un de sèrie negra sense cap esforç i amb un pijama de seda indiscretíssim que demana una pàgina i mitja per ser descrit?

Així que com que m'he llevat amb vocació de servei, faig saber als pocs novel·listes que perden el temps llegint aquestes línies en comptes d'estar teclejant com a bojos o assajant signatures per a d'aquí menys d'un mes, que facin el favor d'anar al metge (no, no els titllo de malalts), a un que trigui una mica, i que s'asseguin a la sala d'espera, prenguin paciència i posin cara de buscar contertulià. Els garanteixo que en sortiran amb el canell cansat de gargotejar. Ara, com tot, té el seu risc...

... A les sales d'espera s'hi ha d'anar amb llibreta, llapis i... cronòmetre, que hi ha gent que si no els dónes una hora límit no troben el moment de posar el punt i final; i n'hi ha que ni el punt i seguit, no posen. Per això recomano, si més no als més agosarats/desesperats, que encetin la conversa amb un «tens vint minuts per explicar-me la teva vida». Resultats garantits, feu-ne la prova; cada família té una trilogia com la dels Corleone amagada sota una capa d'aparent normalitat!