Fins fa pocs anys vivia en un poble que no excel·lia per res en especial, que jeia tranquil a la costa maresmenca i ni el port, que no arribava a ser port, no cridava l’atenció de ningú, i menys dels mitjans de comunicació.

Un dia, sí, hi van voler fer una mesquita i tots els clients de vidalsassoon anticaspa que residien al poble van sortir dels seus nínxols marmoris i es van passejar pels carrers del casc antic (el seu hàbitat natural) amb els ulls en blanc i la llengua enverinada, i fins i tot algunes mòmies van recollir signatures amb bolígrafs enteranyinats i llibretes esgrogueïdes.

I un altre dia hi va caure pedra, molta pedra, calamarsa en deien els homes del temps. I l’Antonieta, o la Conxita, van sortir a la tele, també: bé, elles no, les seves mans sostenint l’esquerra una nou i la dreta una pedra, perquè els telespectadors (ruquets de mena, sembla) les poguessin comparar i endur-se les mans al cap en veure que havien caigut pedres grosses com nous, al poble —que no és el mateix que dir «han caigut pedres grosses com nous».

Fa poc, quan jo ja no hi vivia, al poble on no passa mai res (perquè no surt mai als diaris) es van inventar una cursa per captar l’atenció dels mitjans: a la matinada d’un dels dies de la festa major tothom qui volgués estava convidat a córrer a pèl per la platja, que no és platja, del poble. L’endemà el cava corria com l’aigua, al poble, a l’hora del TN Migdia.

Antimesquites, fenòmens naturals excepcionals i gent en boles, aquests són els tres moments estel·lars del poble on no passa mai res.

Ara el meu barri surt als diaris i a la tele en qualsevol moment i pel motiu que vulguis: perquè una colla d’adolescents mal crescuts i addictes a l’essa-ema-essa s’han reunit per enriquir els de la Coca-cola i els de Don Simón a parts iguals; perquè no sé quin director neozelandès hi ve a rodar una pel·lícula que en realitat està ambientada a la Letònia medieval, però ves per on que el barri hi té un aire; perquè el fan servir de plató per anunciar-hi l’últim model d’Audi que ha sortit al mercat; perquè hi ha un paio que hi ha obert una botiga on infla globus i te’ls cobra a preu d’or; perquè està de moda i està de moda i està de moda; perquè aquí els vells els tenim en edificis sense ascensor, escales plenes de merda i amb instal·lacions elèctriques predemocràtiques; perquè ui que multicultural i multidivers i policromàtic i de moda i de moda i de moda que és; perquè un altre paio que devia necessitar blanquejar diners ha obert una galeria que no és galeria que és un cafè i no ho és i que podria ser un pub però no ben bé on exposa fotografies que no són fotografies i els cedés de chill out van que volen mentre les cambreres aprenen l’espanyol gràcies als clients, que no són clients que són col·legues, amb paciència i poca feina; perquè tot i que fot pudor de pixats està de moda i de moda i de moda; ara perquè sí, ara perquè no, i ara perquè toca, perquè és in, és on, és off, és out, és oh, oh, mo-da, mo-da, mo-da...

És estrany viure en un barri que surt cada dos per tres als mitjans, perquè ho és dinar veient la fleca on has comprat el pa a la pantalla, i ho és sopar amb el carrer per on has passejat aquesta tarda al televisor; i ho és encara més si véns d’un poble que no destacava per res, que passava desapercebut, que només era una parada de la renfe, un poble amb una platja postissa i un port que va fer riure. És estrany passejar esquivant càmeres i «espais reservats per a filmacions» si abans et senties les passes quan travessaves el teu carrer a qualsevol hora del dia.