First round!

El comandant ja ens avança que no hi fa tan bon temps com a Barcelona, però em manca aquesta referència meteorològica perquè n’he sortit de matinada, amb els carrers a mig fer.

Amb les maletes a l’hotel i la vista tenyida de gris, el resol fa que mig acluqui els ulls, que ja tenien prou feines a mantenir-se oberts a causa de les hores de son robades per a l’escapada lisboeta.


Lisboa per ara fa baixada, i constato que el paviment demana a crits una revisió urgent; molts turmells es deuen haver torçat per aquests verals. Tot i així, veig força portugueses abillades com el dia i amb uns talons que els fan remenar el cul mentre trepitgen les llambordes irregulars sense por. Observo el meu calçat d’esport i celebro haver-lo triat amb tant d’encert malgrat l’hora en què me l’he cordat als peus. No remeno el cul, però tampoc ensopego.

Miro més a terra que enlloc, perquè si em despisto apareixen unes escales, una baixada més pronunciada, un tros de vorera aixecat, unes obres que em fan desviar cap al mig del carrer, un cotxe mal aparcat. El verb passejar de moment és inconjugable, el trànsit és caòtic, el paviment me la té jugada i el plànol incomplet que tinc entre mans se’m replega de qualsevol manera a causa del vent que s’intensifica a mesura que vaig apropant-me a la costa.

Des de l’avió, havia imaginat una altra Lisboa, més propera als carrers dibuixats en aquest llençol de paper que se m’enganxa ara a la cara ara al pit. La feina és meva perquè els noms de les plaques i els del mapa coincideixin. I Lisboa ja no fa baixada, sinó que em vincla mentre ascendeixo i forço els bessons, els malucs i l’esquena. I trona.

Trona i llampega i per primer cop miro del tot enlaire sense saber on caurà el proper pas. Té, pluja de la bona, de la forta, de la que et deixa el cos xop en poc menys de cinc minuts; i vent, vent que dificulta la pujada, obliga el paraigües a ser reversible i et fa acotxar encara més mentre avances ja no saps cap a on: el plànol plegat de qualsevol manera i entaforat a la primera butxaca que t’has trobat tot palpant-te.

Un cafè ben carregat per veure l’aigua que cau rere un vidre entelat. Reanimo el mapa, mig xop, mig rebregat i esquinçat per la meitat, a l’alçada de la Praça do Marqués de Pombal, la frontera entre la Lisboa nova i la vella.

Examino la ruta que he de seguir, en memoritzo les coordenades, pago el cafè i em calço la caputxa de l’abric. Paraigües a la mà esquerra i plànol a la dreta, espasa i escut, i em llenço kamikazement al carrer. Obrigado és el meu crit de guerra. Gràcies, gràcies per aquesta prova de foc, gràcies per la pluja, pels llamps i els trons, pel vent, per tots els fenòmens naturals que tinc a l’abast de la mà per gaudir d’una experiència lisboeta particular. Sol? Passejar? Perdre’s? Ca, dona, ca, puja’t la cremallera, bandeja’t aquests somnis del cap encaputxat i ataca Lisboa amb coratge.

A l’horitzó, la tela blau marí del paraigües del Caprabo, però la vista fixada al sòl, per apreciar la varietat de les llambordes de Lisboa, tot calculat perquè el vianant no s’avorreixi; que n’arriben a saber els del consistori lisboeta, recoi. Gràcies, gràcies, obrigado per aquesta varietat ornamental que a més rellisca que fa goig; ara desitjaria dur talons per clavar-los a les escletxes de terra sense pavimentar, l’única manera segura d’avançar per aquests carrerons costeruts. El calçat esportiu em garanteix relliscades que per sort es resolen amb una estrebada al braç més proper, que no sempre és el del copilot. Obrigado a totes les mans anònimes que m’ajuden a fer camí per la ciutat de les llambordes homicides; obrigado als braços forts portuguesos de bigoti fosc que em van regalar un somriure humit mentre m’acompanyaven durant uns metres fins a recuperar l’equilibri perdut.


Second round!

La pluja se’n va a dinar en horari europeu i ens regala una estona de treva durant la qual aconseguim treure la càmera de la motxilla, identificar alguns dels llocs marcats amb una creu fosforescent al mapa, i fins i tot engolir el primer plat de bacallà cuinat per mans portuguesocelestials i degustat al costat de la taula on es veu que (fot-li merchandising) seia un tal Fernando a fer la copeta i a escriure versos en nom d’altri. Sortirà més car el bacallà si ens el fotem acompanyats de l’absència del poeta?

Mentre cullerejo el doce da avozinha que ens recomanà en paper cuixé el nobel portuguès que té la traductora a casa, no deixo de fer llambregades d’esquitllèbit a la finestra, per caçar possibles paraigües oberts d’altri que ens anunciïn la bona nova d’una altra pluja miraculosa.

Trec pit mentre assaboreixo la darrera cullerada de les postres i demano al cambrer els cafès que han de segellar aquest dinar de luxe merescut. Deso el paraigües a la motxilla i decidim anar al Castelo de São Jorge, ara que els núvols es contenen en una grisor que no fa tenir massa esperança de llum per al que queda del dia (obrigado, Ishiguro!).

Un cambrer, amable mentre sosté la meva targeta de crèdit, vol saber d’on venim i a on anem, i decideixo respondre-li des d’un prisma geogràfic: Barcelona i el Castelo. No tinc prou lletres al teclat per descriure l’expressió de sorpresa que ens regala quan sent un rere l’altre els fonemes que construeixen la paraula Castelo, fins a la o no ha pogut ni respirar ni inspirar, i gairebé no expira quan li hem reconfirmat que sí, que ara agafem el tramvia 28 i passarem la tarda entre les rotllanes de merlets que coronen la ciutat. Ens ha acompanyat fins a la porta amb expressió de dol, ha mirat el cel, se’ns ha acomiadat amb llàgrimes als ulls i ens ha donat una targeta del local per si mai hi volem tornar, tot i que quan ha pronunciat la sentència que ve darrere del si s’ha mig ennuegat i ha cobert la seva tristor amb el tovalló que li penjava del braç.


Last round!

Els tramvies lisboetes llisquen pels llocs més insospitats i et porten arreu on vulguis, però primer has de trobar-los, i per saber per on passa el 28 has d’anar mirant amunt de parada en parada, fins que el banderí metàl·lic groc et retorni les dues xifres que fa estona que et dansen entre celles. I mirant amunt, mirant amunt, he vist que del gris passava al negre, el cel, com si es disposés a regalar-nos un recital de fados.


Rock dur tocaven els llamps i els trons, vestits de cuir, mentre ascendíem el turó dalt del 28, intimant amb turistes i locals apinyats en aquella cabina groga i rovellada que seguia els fils elèctrics de memòria. Com a mínim hem estalviat als nostres peus una estona de llambordes amb set de sang catalana.

Si el trànsit a Lisboa és garantia d’una visita a urgències per a cardíacs, afegiu-hi els tramvies fent uns revolts vertiginosos, els portuguesos travessant per allà on els sembla i els turistes encantats al mig del pas. Sortim del 28 amb les faccions per ordenar, el caliu dels altres passatgers impregnant-nos les robes i els peus amb ganes de gresca després de mantenir-se quiets i ferms durant els deu minutets de trajecte —ja se’n penediran.

Diu que el 28 t’acosta al castell, doncs encara bo! Perquè des de la parada batejada irònicament com a Castelo fins a la fortificació que li dóna nom hi ha un bon tram de pujada de la que et fa vinclar tot formant un angle de noranta graus, una delícia si tens l’estómac ocupat paint bacallans i dolços a parts iguals.

I a mesura que els merlets es van fent més grans davant meu, el cel s’enfosqueix novament i el recital elèctric reprèn la partitura allà on l’havia deixada abans. Tothom baixa del castell a corre-cuita i s’aixopluga en el primer bar que troba, però la tossuderia i la pressa (la nostra escapada és de tres dies) ens fan accelerar el ritme d’avançada i reforçar el pas picant ben fort de peus damunt de les llambordes llustroses.


Fora de combat

No cal dir que ni caputxes ni paraigües ni vinclades de noranta graus ens van protegir de la pluja en diagonal que va caure sobre Lisboa l’estona que el meu consort i jo vam passejar pels dominis del castell. La boira ho va envernissar tot i la banda sonora va incloure temes més monòtons com ara el repic de les gotes sobre les fulles dels arbres, els passos accelerats d’algun turista fugitiu o el «compte, un toll!» que ens dedicàvem l’un a l’altre.

I si pujar al castell ja va ser una odissea, baixar-ne ens va fer sentir com els participants d’aquells concursos orientals que passaven per la cinc ara fa uns anys en què els feien baixar per un barranc abillats de groc i amb un casc al cap i la gràcia estava a veure’ls caure de cul i tornar-se a aixecar. Sumeu llambordes desiguals més paviment xop més tolls més paraigües en una mà i mà del consort a l’altra més llamps i trons més pressa més carrers plens de revolts i baixades, i ara intenteu no riure —no es pot.


Entre relliscada i relliscada, però, vam tenir temps d’apreciar novament el noble art de la col·locació de les llambordes, que no sempre es disposen de la mateixa manera, i vam començar a constatar que aquella seria la imatge que ens quedaria de Lisboa si el temps no canviava: un mosaic de mosaics de llambordes blanques i negres, en forma de flors, estrelles, creus, línies ondulades i motius semiheràldics. I un cel gris com a horitzó, rere el blau marí caprabesc que ens pretenia aixoplugar de l’aigua.

NOTA: I si us voleu fer una idea de les quaranta-vuit hores restants passades a la ciutat del poeta amb més identitats que la mà dreta del José Luis Moreno d’abans de Noche de fiesta, feu un Control+C i després dos Control+V i canvieu tan sols els circumstancials de lloc per Monestir dels Jerónimos, Torre de Belém, Padrão dels Descobrimentos, Casa do Alentejo, Chiado, Baixa, Bairro Alto, Alfama, Sé... I al final afegiu-hi que va sortir el sol quan matàvem el temps sobrer entre el check in i l’hora d’embarcament asseguts en una cafeteria anodina de l’aeroport lisboeta, lluny de les llambordes assassines d’empenyes i turmells catalanets.