27.4.06
El crostó
Ahir al matí, a l’hora d’esmorzar, el copilot em va mostrar la llauna buida de les galetes amb cara de gana i vaig captar que em tocava a mi anar a aconseguir alguna cosa per sucar al cafè amb llet. Pronuncio vaigalaflecaitorno i baixo les escales de tres en tres cap al carrer.
A l’entrada de l’edifici hi havia el nostre president d’escala vocacional i vitalici fuetejant els paletes (que han tornat, sí, però ara fan veure que no em coneixen perquè saben que he esbombat els detalls de la nostra relació en un llibre —qualsevol dia em porten a la salsarosa!?—), que carregaven sacs de ciment i altres estris per procedir a reformar l’escala d’una punyetera vegada.
Sempre que veig el president em sorprenc a mi mateixa: començo a tenir tot de reaccions estranyes per esquivar-lo. Ahir la tàctica va ser baixar els darrers esglaons d’esquena i sortir al carrer fent marxa enrere. No va funcionar.
Quan intentava fer girar el pom de la porta amb el braç dret retorçat a l’alçada dels ronyons, el president se’m va acostar amb l’inevitable crostó de pa entre les dents.
(Parèntesi: sempre que veig aquell crostó amb les vores estovades per l’acció de la saliva presidencial, pateixo una regressió al meu passat maresmenc, quan en sortir del parvulari —no, en aquella època no anàvem ni a llars d’infants ni a escoles d’educació infantil— passàvem per la fleca dels Lloveres i la Rosario em donava un bastó de pa perquè el rosegués fins a casa.)
Així que veig el president, veig el crostó, pateixo la regressió i estic amb el braç dret recargolat intentant obrir la porta:
President: Ei, bon dia.
Crostó: ...iaaaa! (Cal dir que les darreres lletres del president sempre acaben entre la molla de pa.)
Tina: Eh? Eh? És a mi?
P: Què fas obrint la porta d’esquena, dona?
C: ...onaaaaaa!
T: Qui, jo? És a mi? (Em giro per obrir la porta com una persona normal però és massa tard.)
P: Em va bé trobar-te perquè t’he d’explicar un parell de coses sobre la reforma de l’escala...
C: ...alaaaaaa!
T: És breu?
P: Sí, sí. Només una cosa sobre els cables que hi ha al sostre del principal, i sobre com col·locarem les bústies, i que hem tingut una idea molt bona per il·luminar cada replà, i que encara hem de decidir de quin color volem que pintin el pati de llums, i després una coseta, re, una rucada, sobre els darrers esglaons que porten al terrat que no sé si valdria la pena fer-los de marbre com els altres o els deixem tal com estan, amb aquelles rajoles que...
Sé que és lleig, però en sentir-li la lletania vaig acabar de girar el pom de la porta, ara ja amb la mà esquerra i de cara, i vaig sortir al carrer corrent. La fleca és a cinc minuts de casa, però per arribar-hi vaig fer tota la volta possible (feia temps que no travessava a peu els túnels del Garraf), amb l’esperança que el president-crostó hagués desaparegut en tornar.
I sí, el president ja no hi era, quan vaig tornar a mitjanit amb una bossa de magdalenes penjant-me dels dits, però tot i així sentia una presència estranya a l’entrada... Damunt dels sacs de ciment, abandonat, hi havia el crostó que encara tenia entre les molles les darreres lletres del rosegador presidencial: ...iiiiiiinaaaaaaa!
A l’entrada de l’edifici hi havia el nostre president d’escala vocacional i vitalici fuetejant els paletes (que han tornat, sí, però ara fan veure que no em coneixen perquè saben que he esbombat els detalls de la nostra relació en un llibre —qualsevol dia em porten a la salsarosa!?—), que carregaven sacs de ciment i altres estris per procedir a reformar l’escala d’una punyetera vegada.
Sempre que veig el president em sorprenc a mi mateixa: començo a tenir tot de reaccions estranyes per esquivar-lo. Ahir la tàctica va ser baixar els darrers esglaons d’esquena i sortir al carrer fent marxa enrere. No va funcionar.
Quan intentava fer girar el pom de la porta amb el braç dret retorçat a l’alçada dels ronyons, el president se’m va acostar amb l’inevitable crostó de pa entre les dents.
(Parèntesi: sempre que veig aquell crostó amb les vores estovades per l’acció de la saliva presidencial, pateixo una regressió al meu passat maresmenc, quan en sortir del parvulari —no, en aquella època no anàvem ni a llars d’infants ni a escoles d’educació infantil— passàvem per la fleca dels Lloveres i la Rosario em donava un bastó de pa perquè el rosegués fins a casa.)
Així que veig el president, veig el crostó, pateixo la regressió i estic amb el braç dret recargolat intentant obrir la porta:
President: Ei, bon dia.
Crostó: ...iaaaa! (Cal dir que les darreres lletres del president sempre acaben entre la molla de pa.)
Tina: Eh? Eh? És a mi?
P: Què fas obrint la porta d’esquena, dona?
C: ...onaaaaaa!
T: Qui, jo? És a mi? (Em giro per obrir la porta com una persona normal però és massa tard.)
P: Em va bé trobar-te perquè t’he d’explicar un parell de coses sobre la reforma de l’escala...
C: ...alaaaaaa!
T: És breu?
P: Sí, sí. Només una cosa sobre els cables que hi ha al sostre del principal, i sobre com col·locarem les bústies, i que hem tingut una idea molt bona per il·luminar cada replà, i que encara hem de decidir de quin color volem que pintin el pati de llums, i després una coseta, re, una rucada, sobre els darrers esglaons que porten al terrat que no sé si valdria la pena fer-los de marbre com els altres o els deixem tal com estan, amb aquelles rajoles que...
Sé que és lleig, però en sentir-li la lletania vaig acabar de girar el pom de la porta, ara ja amb la mà esquerra i de cara, i vaig sortir al carrer corrent. La fleca és a cinc minuts de casa, però per arribar-hi vaig fer tota la volta possible (feia temps que no travessava a peu els túnels del Garraf), amb l’esperança que el president-crostó hagués desaparegut en tornar.
I sí, el president ja no hi era, quan vaig tornar a mitjanit amb una bossa de magdalenes penjant-me dels dits, però tot i així sentia una presència estranya a l’entrada... Damunt dels sacs de ciment, abandonat, hi havia el crostó que encara tenia entre les molles les darreres lletres del rosegador presidencial: ...iiiiiiinaaaaaaa!
NOTA: No té res a veure amb el text, però no em puc estar de dir-vos que avui al Quadern d'El País hi ha un article d'una vella coneguda nostra, la Teresa Amat, que versa sobre com ha tractat la revista Serra d'Or, al llarg dels anys, l'escriptor Josep Pla, atès que diumenge va fer vint-i-cinc anys de la seva mort. No us el perdeu, és molt recomanable, però només el trobareu a la versió impresa.