Un diumenge tranquil de lectura, lluny de la xarxa, despullada del vestit de pilot, trobo la millor manera de definir el que m'agrada del barri en les paraules d'un altre que fa més temps que jo que toca la tecla: l'anonimat que ens iguala quan ens creuem pel carrer. Aquelles cares sense nom que formen part del meu paisatge urbà, i amb qui hi intercanvio com a molt monosíl·labs, em donen compte del pas del temps i em fan sentir del lloc en reconèixer-les.

El dia que passejant pel barri no em soni cap cara, me n'hauré d'anar. Necessito l'home-home, les dones cargol, el Carpanta, la Reina Mare, el doble de Morgan Freeman, el senyor Cerillas, la quiosquera bilingüe, el gelater gallec, la farmacèutica tafanera, el perfumer generós, el pakistanès somrient que sempre saluda, l'avi-escombra de les sis en punt, l'arquitecte que sempre surt al balcó per parlar pel mòbil, el jove alemany en bicicleta que compra les pomes de dos en dos, la vicepresidenta-groupie de la pantoja, el president d'escala amb el crostó de pa entre les dents...

I no formen part del meu passat (com diu el personatge de la Farsa de Màrius Serra) sinó del present, i em fan falta perquè aquest sigui com ha de ser. Les cares del meu passat ara només les veig, com a molt, el cap de setmana, i algunes han canviat tant que no les reconec, o bé han desaparegut, o tal vegada s'han multiplicat.

Per això, suposo, en faig la crònica, o l'inventari, de tots aquests éssers que trobo quan surto a comprar, passejar o fer gestions, per no oblidar-los, per no perdre de vista el meu present i que se'm vesteixi de passat en un moment de baixar la guàrdia.