L'aterratge forçós a la realitat ha estat dur. És època de memòries d'entitats de tota mena i toca corregir balanços, plans estratègics, llistes d'objectius, de fites, d'èxits... Tot surt bé, tot rutlla, a jutjar pel que resen aquesta mena de publicacions on el disseny acaba d'encobrir-ho tot amb un paper de cel·lofana que no sempre aconsegueix amagar el buit immens que li toca embolicar.

Una memòria és com una neteja de cutis a l'entitat. Un píling anual. S'exfolia tot el que no interessa que se sàpiga, s'infla tot el que s'ha aconseguit (o assolit, o dut a terme, o realitzat), hi afegeixes una introducció, unes conclusions, unes quantes gràfiques... Sacseges i... Voilà: la memòria anual de l'entitat, a punt per vendre la moto a qui convingui i aconseguir subvencions a dojo.

Per descomptat, no totes les memòries (ni totes les entitats que en fan) són preses de pèl, però quan en llegeixes unes quantes de seguides acabes per no empassar-te ni una xifra, ni un tant per cent, ni una referència, res.

I és que els que pareixen aquesta mena de documents no mengen cues de pansa ni per accident, perquè si no..., com és que només fan memòria de les coses bones, del que ha sortit bé? Per què no s'afegeix un apartat que es digui, per exemple, Necessitem millorar o Objectius frustrats i comencem a mostrar totes les cartes? No, aquest apartat ja existeix, però camuflat sota el títol de Propòsits per a l'any vinent (o alguna cosa per l'estil), que no és altra cosa que el que no s'ha aconseguit fins ara disfressat d'objectiu nou de trinca, encara que en realitat l'arrosseguem d'any en any.

Les memòries, doncs, són un exercici de desmemòria, però lluny de l'autobiografia inventada que defensava des d'aquí fa uns dies. No inventen, no creen, no ficcionegen, sinó que exageren, menteixen, tergiversen, però tot rere uns epígrafs de gran sonoritat amb noms i cognoms de quatre o més síl·labes.

Fer una memòria és penjar-te medalles allà on tens taques, i com més guardons lluus a la solapa, més màcules amagues.

Així que, com us deia al principi, l'aterratge ha estat dur, després d'uns dies d'immersió en un altre món que tampoc no és el que vol semblar. Ara bé, em quedo amb la tranquil·litat de la correcció i la traducció a l'ombra (tot i que no sé si he passat de trepitjar la penombra, aquests dies), ja que en veure la llum de lluny ja m'he quedat ben enlluernada i tot just avui he recuperat la visió gràcies, precisament, a les memòries que em toca corregir per guanyar-me la vida, i que són una bona dosi de realitat tot i que només diguin mentides.