Tot i que el cargol sol aparèixer als contes infantils com aquell qui duu la casa al damunt, la dona cargol no és aquella que es passeja amb totes les seves pertinences a sobre. Al Raval, i em consta que a d'altres llocs, hi ha una mena de dones que tot el dia guaiten per qualsevol dels múltiples, que no abundants, forats de casa seva; només els cal un lleu estímul auditiu per fer-ho.

Si jo ara mateix deixo de teclejar i surto un segon al balcó per cridar «¡Al ladrón!», mentre la darrera síl·laba encara ressona en els timpans de les joves russes i romaneses que ensenyen el melic i remenen l’esquelet les vint-i-quatre hores del dia, ja veuríem aparèixer com a mínim mitja dotzena de caparronets curiosos, i la majoria canosos, dels orificis més ben situats del carrer. Procedeixo a comprovar-ho.

[...]

Bé, corregeixo: «¡Al ladrón!» ja no impressiona ni a les dones cargol. He hagut de fer gala del meu enginy i assajar una altra mena de consignes per arrencar-les del sofà:

— «¡Me violan!»: dos caps de dona cargol i un passejant que mira amunt (i jo que m’amago corrents).

— «¡Pitas gratis!»: quatre caps i una mirada recriminatòria d’un d’ells (de la dona cargol de l’edifici de davant, que a banda de sorda i cargol també és una vídua força necessitada i diria que ha entès «Tites gratis»).

— «¡Vístete, guarra!»: sis caps i un parell de càmeres fotogràfiques integrades en mòbils d’última generació.

— «¿Está muerto? ¿¿Está muerto??»: vuit caps i un xiuxiueig al ualquitalqui del mosso que en aquells moments passava a saludar amablement les nenes russes i romaneses.

— «¡Anda, mira, los de la tele!»: deu caps, un d’ells pentinant-se el monyo.

I aquí he aturat el meu experiment perquè la vídua necessitada ja m’estava amenaçant de trucar a la policia tot ensenyant-me el seu supletori que no sé si també té la funció de vibrador.

I és que les dones cargol són les encarregades de trucar a comissaria quan cal, i això ho sap tothom. És la seva funció social. Ni mossos ni guàrdies. Elles són l'autèntica garantia de la seguretat i la higiene a ciutat, encara que no surtin en cap ordenança.

Perquè les dones cargol, al contrari dels animals que els donen el nom, no s’amaguen quan els toques les banyes, sinó que treuen fins i tot el pit per damunt de l’ampit (O d’on penseu que ve la parauleta? D’antepectus, senyors meus) i donen el millor de si, que sol ser un crit esgargamellat que posa les coses a lloc amb una eficàcia més que contrastada.