Ironies de la vida: mentre els pintors de brotxa gruixuda han substituït els omnipresents paletes i ens envaeixen l’escala, jo truco a pintors de brotxa prima i pell molt fina per fer-los propostes decents i rebre carretades de negatives a canvi (la mida sí que importa!?).

Ja van dos vespres que ens trobem per parlar de colors amb tota l’escala i mentre un parla de blanc trencat, l’altre diu que és blanc os i un tercer diu que és gris perla i embolica que fa fort. I pel que fa als marrons, la cosa baixa de nivell i ens movem entre el marró nocilla i el marró caca, directament, sense eufemismes.

Finalment sembla que ni blanc ni marró, sinó salmó esmorteït i granat fosc. I el copilot i jo fem que sí encara que se’ns ericin els pèls de tot el cos i part de l’estranger en veure les combinacions cromàtiques de què són capaços els nostres veïns.

Per deures, tinc fer una llista de tots els colors que em sé i després elaborar-me una opinió concreta per a cadascun, on s’és vist no saber opinar sobre el salmó esmorteït, com és que el granat fosc no em fa xerrar pels descosits? Estic perdent la sensibilitat o és que sóc daltònica com mon pare, que encara no té clar què és turquesa i què fúcsia?

De moment, ja he après quatre frases que passo a compartir amb aquell esperit de servei públic que de vegades em surt no sé ben bé d’on i que no se’n va ni amb la pomada més cara de la parafarmàcia:

(Instruccions d’ús: Substituïu les ics pel color que toqui.)

1. El xxxx és un color molt sofert.
No és que el color en qüestió faci patir, no, sinó que pot acumular tres dits de quisca i encara conserva una certa dignitat, i es veu que aquesta és una qualitat positiva si ets un color.

2. El xxxx fa sensació d’espai i de llum.
Aquesta frase només es pot fer servir amb colors clars; cal que sapigueu que un pis interior de trenta metres quadrats pot arribar a tenir-ne quaranta i unes quantes hores de llum natural si el pintem de color blanc pur, o verge, o natural, o com se digui (el blanc del tippex, vaja).

3. El xxxx dóna vida.
Vàlid per a tots els colors menys el negre, diuen. És curiós sentir dir a una senyora de dos-cents cinquanta anys que el granat fosc «dóna vida», no puc evitar imaginar-me-la fotent-se cullerades d’aquesta pintura cada matí i en dejú.

4. El xxxx és molt senyor.
No tinc ni la més mínima idea de què vol dir que «el salmó esmorteït és molt senyor», però no em vaig cansar de repetir-ho ahir al vespre (al final ja amb els ulls en blanc, un lleu balanceig que marcava les pauses entre síl·laba i síl·laba i les mans aferrades a la barana per no caure pel forat de l’escala cada vegada que deia «esmooooorteït»). Aquesta frase funciona amb tota la gamma cromàtica, fins i tot amb el rosa xiclet, el marró merda d’oca i el color de gos quan fuig, perquè quan ja l’havia repetida mig centenar de vegades («el saaaalmó esmoooooorteït és un color molt senyoooooorrrrrr», em va agafar per pronunciar amb insistència aquesta darrera erra perquè els fans del rei Àfrica es posessin de part meva) van donar per acabada la reunió; malgrat això, vaig continuar pronunciant-la, aferrada a la barana, fins que van ser tots al llit, crostó inclòs.


L'aeroplà del Raval (llibre) surt breument ressenyat a la revista Qué leer de juny (pàgines 28 i 139), gentilesa de JJI (gràcies!).