12.5.06
Història dels blogs (i 1)
El primer blog es va escriure des d’una cova i versava només sobre les necessitats bàsiques de l’autor, les més primàries: caçar, menjar, fornicar, llegir, escriure... Se’n conserva, escrit en pedra, el darrer post: «El tonto de la tribu, el que sempre us dic que es passa el dia fregant dues pedres, sembla que ha descobert el foc. Ara anem tots de cul. He de tancar el blog.»
A l’edat mitjana, sembla que tots els blogs eren propietat dels senyors feudals, que contractaven trobadors en crisi poètica perquè els escrivissin. Però també hi havia gent de la plebs que escrivia i pagava un lloguer al seu senyor (una desena part de la collita) per utilitzar el seu blog. Aquí en tenim un exemple que ho demostra: «No tinc més garrofes per mantenir el blog i el senyor ja no em fia. He de plegar. A partir de demà, aquestes línies les escriurà un trobador en hores baixes, sigueu comprensius amb ell.»
En ple Renaixement, hi va haver molts autors de blogs i la majoria n’escrivien un mínim de cinc alhora i sobre temes molt variats però tots relacionats amb l’art i la ciència. Una mostra: «Tota la tarda picant pedra i quan gairebé havia aconseguit esculpir el nas del meu David va i el model es mou, quin desgraciat. Avui no li deixaré dormir amb mi.» Val a dir que era un blog signat amb pseudònim i tot i que en tenim pistes no encertem del tot a saber qui n’és l’autor.
Va arribar el Barroc i els blogs es van tornar ampul·losos, tant gràficament com pel que fa al contingut. Us en volíem reportar un fragment, però l’únic blog barroc que s’ha conservat, Des de l’ampit de la finestra t’esguardo amatent mentre tu sospires corpresa, es caracteritzava per no contenir ni un signe de puntuació i ens ha estat literalment impossible triar-ne un fragment, era o tot o res.
De blogs il·lustrats se’n conserven a dotzenes, però l’autora d’aquest rigorós estudi cau en un son profund i reparador cada vegada que n’intenta llegir un. Només podem dir que tots contenen un text de presentació llarguíssim i moltes anotacions a peu de pàgina, a banda que cada paraula conté un enllaç i fins i tot s’han trobat casos de paraules en què cada lletra duia a un blog diferent.
Amb el romanticisme va néixer l’època més desgraciada de la història dels blogs, la majoria duraven com a molt una setmana perquè els seus autors vivien entre laments i amenaces de tempestes (emocionals i meteorològiques) i sovint acabaven oblidant, entre copa i copa, que tenien un blog. Tampoc podem reproduir cap fragment il·lustratiu d’aquesta època perquè la majoria d’autors, just abans de parar del tot bojos per un amor no correspost o un lloguer impagat, cremaven les seves creacions en plena borratxera autodestructiva.
El realisme va ser un mal moviment per als blogs, els autors es van limitar a dir la veritat fil per randa, a descriure les seves vides amb el màxim de detall i sense alterar-ne res, i de seguida es van quedar sense lectors. Vegeu-ne un exemple: «M’he llevat a tres quarts i cinc de vuit i abans de fer pipí he mirat per la finestra del dormitori, la gran, la de les cortines blanques, per saber quin temps fa avui, però no tinc clar si plourà o no perquè el cel està encapotat però sembla que s’endevina la presència del sol entre alguns núvols. He anat a fer pipí dubtant de si posar-me l’abric llarg o no i encara no m’he decidit. Avui el cafè estava especialment aigualit, per cert, i encara em sento una mica adormit, però no prou com per deixar d’escriure aquí i explicar-vos amb tots els ets i uts com m’ha anat el dia. A les vuit del matí, ha arribat el carter...» Queda clar que els blogs realistes van ser els més avorrits de la història.
I després d’una època desgraciada i una altra d’avorrida, arriba el Modernisme i revoluciona el món dels blogs, de cap a peus. Viatges a París, absenta a dojo i poques ganes de pencar en una oficina són els tres eixos temàtics d’una època de creació bloguera pletòrica, variada, inconstant i alhora altament recomanable, però que aviat va ser espatllada pel Noucentisme, que entre d’altres coses va imposar que en comptes de blog s’havia de dir bitàcola o bé bloc.
L’avantguarda va ser un altre dels moments àlgids dels blogs i amb ella es va iniciar la diversificació temàtica i formal que ha anat evolucionant des d’aleshores ençà. Convé destacar, ja per acabar, un blog surrealista en què l’autor es dedicava a recollir-hi els seus somnis, en reproduïm un fragment per tancar el reportatge: «Avui no recordo què he somiat, així que m’ho inventaré: he somiat que avui escrivia al blog: “Avui no recordo què he somiat, així que m’ho inventaré: he somiat que avui escrivia al blog: ‘Avui no recordo què he somiat, així que m’ho inventaré: he somiat que avui escrivia al blog...’...”...».
A l’edat mitjana, sembla que tots els blogs eren propietat dels senyors feudals, que contractaven trobadors en crisi poètica perquè els escrivissin. Però també hi havia gent de la plebs que escrivia i pagava un lloguer al seu senyor (una desena part de la collita) per utilitzar el seu blog. Aquí en tenim un exemple que ho demostra: «No tinc més garrofes per mantenir el blog i el senyor ja no em fia. He de plegar. A partir de demà, aquestes línies les escriurà un trobador en hores baixes, sigueu comprensius amb ell.»
En ple Renaixement, hi va haver molts autors de blogs i la majoria n’escrivien un mínim de cinc alhora i sobre temes molt variats però tots relacionats amb l’art i la ciència. Una mostra: «Tota la tarda picant pedra i quan gairebé havia aconseguit esculpir el nas del meu David va i el model es mou, quin desgraciat. Avui no li deixaré dormir amb mi.» Val a dir que era un blog signat amb pseudònim i tot i que en tenim pistes no encertem del tot a saber qui n’és l’autor.
Va arribar el Barroc i els blogs es van tornar ampul·losos, tant gràficament com pel que fa al contingut. Us en volíem reportar un fragment, però l’únic blog barroc que s’ha conservat, Des de l’ampit de la finestra t’esguardo amatent mentre tu sospires corpresa, es caracteritzava per no contenir ni un signe de puntuació i ens ha estat literalment impossible triar-ne un fragment, era o tot o res.
De blogs il·lustrats se’n conserven a dotzenes, però l’autora d’aquest rigorós estudi cau en un son profund i reparador cada vegada que n’intenta llegir un. Només podem dir que tots contenen un text de presentació llarguíssim i moltes anotacions a peu de pàgina, a banda que cada paraula conté un enllaç i fins i tot s’han trobat casos de paraules en què cada lletra duia a un blog diferent.
Amb el romanticisme va néixer l’època més desgraciada de la història dels blogs, la majoria duraven com a molt una setmana perquè els seus autors vivien entre laments i amenaces de tempestes (emocionals i meteorològiques) i sovint acabaven oblidant, entre copa i copa, que tenien un blog. Tampoc podem reproduir cap fragment il·lustratiu d’aquesta època perquè la majoria d’autors, just abans de parar del tot bojos per un amor no correspost o un lloguer impagat, cremaven les seves creacions en plena borratxera autodestructiva.
El realisme va ser un mal moviment per als blogs, els autors es van limitar a dir la veritat fil per randa, a descriure les seves vides amb el màxim de detall i sense alterar-ne res, i de seguida es van quedar sense lectors. Vegeu-ne un exemple: «M’he llevat a tres quarts i cinc de vuit i abans de fer pipí he mirat per la finestra del dormitori, la gran, la de les cortines blanques, per saber quin temps fa avui, però no tinc clar si plourà o no perquè el cel està encapotat però sembla que s’endevina la presència del sol entre alguns núvols. He anat a fer pipí dubtant de si posar-me l’abric llarg o no i encara no m’he decidit. Avui el cafè estava especialment aigualit, per cert, i encara em sento una mica adormit, però no prou com per deixar d’escriure aquí i explicar-vos amb tots els ets i uts com m’ha anat el dia. A les vuit del matí, ha arribat el carter...» Queda clar que els blogs realistes van ser els més avorrits de la història.
I després d’una època desgraciada i una altra d’avorrida, arriba el Modernisme i revoluciona el món dels blogs, de cap a peus. Viatges a París, absenta a dojo i poques ganes de pencar en una oficina són els tres eixos temàtics d’una època de creació bloguera pletòrica, variada, inconstant i alhora altament recomanable, però que aviat va ser espatllada pel Noucentisme, que entre d’altres coses va imposar que en comptes de blog s’havia de dir bitàcola o bé bloc.
L’avantguarda va ser un altre dels moments àlgids dels blogs i amb ella es va iniciar la diversificació temàtica i formal que ha anat evolucionant des d’aleshores ençà. Convé destacar, ja per acabar, un blog surrealista en què l’autor es dedicava a recollir-hi els seus somnis, en reproduïm un fragment per tancar el reportatge: «Avui no recordo què he somiat, així que m’ho inventaré: he somiat que avui escrivia al blog: “Avui no recordo què he somiat, així que m’ho inventaré: he somiat que avui escrivia al blog: ‘Avui no recordo què he somiat, així que m’ho inventaré: he somiat que avui escrivia al blog...’...”...».
