Surts a dinar fora perquè és l’única manera que et toqui una mica l’aire en hores de sol, aquests dies que la llista de coses pendents s’engreixa dia rere dia.

Surts amb la idea de desconnectar mentre dines sense haver d’estar pendent dels fogons, les notícies de París, la rentadora i la salut del gat.

Surts per fer-la petar amb el copilot sense ordre ni concert —prohibit parlar de feina i de temes domèstics—, per veure una mica de vi, per decidir si de primer vols amanida de bonítol o verdures a la planxa, per demanar sisplau que et portin les setrilleres.

Surts i voltes i decideixes —decidiu— entrar aquí. Passin, ara els preparo la taula. Tens ganes de dir: «Tranquil·la, no tinc pressa», però sí que en tens, tot i que toca fer veure, durant un parell d’hores, que tens tot el temps del món.

I a la taula del costat...

I a la taula del costat hi ha...

I a la taula del costat hi ha quatre senyors mudats que...

I a la taula del costat hi ha quatre senyors mudats que es dediquen al màrqueting i a fer pela llarga, que suquen els renecs a l’allioli, que s’omplen la boca d’escalivada i tipus d’interès a parts iguals.

I a la taula del costat quatre pares de família decideixen discutir sobre com s’eduquen els fills, que si Estivill amunt, que si Estivill avall («D'Estivills, prefereixo el jutge abans que el metge»), que si un parell d’hòsties a temps. Res que no pugui dir qualsevol amb una copa de vi buida davant i la segona ampolla de negre de la casa a la meitat.

I a la taula del costat, el més sorollós dels quatre, el de la mitja melena pentinada cap enrere amb 500 ml de gomina extraforta, el de la barba de dos dies i les canes a les temples, el que esmenta els seus genitals en cada punt i seguit, va i diu La Frase: «La meva filla és tan perfecta que quan va néixer a la meva dona no li van haver de fer ni un punt».

Surts a dinar fora i, des de les olives de l’aperitiu fins al cafè sol com a colofó, tens l’orella a la taula del costat, i ara series capaç d’explicar fil per randa la vida i miracles del Senyor Pelsmeuscollons, que es fica el sucre sense mirar la tassa (quina seguretat) mentre els seus tres companys de taula es llencen mirades còmplices quan ell busca la cullereta i remena el cafè.

Surts a dinar fora i tornes pensant en la Senyora Pelsmeuscollons, sense cap punt als baixos però amb l’olor de la gomina fotuda al cervell, sense problemes econòmics però pagant el peatge de sentir esmentar els genitals del seu mascle una dotzena de vegades pel cap baix durant l’hora de sopar, mentre la Nena Perfecta separa els pèsols de la patata bullida i rep un calbot cada vegada que diu «merda».

Surts a dinar fora i t'enduus una altra biografia al sarró, sense voler-ho, com sempre, només perquè a la taula del costat... No parlaven de futbol!?