L’alegria més gran que m’ha donat L’aeroplà del Raval fins ara va tenir lloc divendres passat al Col·legi Nostra Senyora del Rosari (prop de la Sagrada Família), envoltada de nois i noies de catorze a disset anys, aproximadament.

He deixat passar uns dies des d’aleshores, perquè em pensava que aconseguiria parlar-ne d’una manera més calmada, més objectiva, però en veure que no és possible he decidit parlar-vos-en des de l’emoció, sense ironies ni altres conyes. De manera que he desat totes les meves armes habituals a l’armari i amb les mans nues i el record fresc m’hi poso. Som-hi.

Una bona amiga que és professora en aquest centre m’hi va convidar per parlar del llibre i el blog de L’aeroplà del Raval, i de passada també del fenomen dels blogs, la literatura i Internet, i tots els temes satèl·lits que s’hi relacionen. Ella havia fet una selecció de textos del llibre i els havia donat a llegir als seus alumnes, i aquests havien elaborat tota una tanda de preguntes per fer-me.

Em van portar a la sala d’actes (amb micro i tot!?) i després d’un vídeo magnífic que servia per presentar-me (us el volia ensenyar, però encara no el tinc), va començar la meva hora i escaig de felicitat. Cal dir que abans ja se m’havia dibuixat un somriure sense filtres en veure com es desfeien tots plegats perquè tot sortís bé.

Van pujar uns quants alumnes a l’escenari (sort que em van ajudar a omplir-lo una mica!) i van llegir uns quants fragments del llibre mentre a mi els llavis ja se m’eixamplaven fins al clatell de tanta satisfacció. Després de cada fragment venia una pregunta que hi estava relacionada. Quines preguntes, senyors i senyores, res a envejar al gremi dels periodistes, i no exagero! Crec que no es van deixar res, i servidora no va tenir pèls a la llengua.

La primera vegada a la vida que estic còmoda dalt d’un escenari, la primera vegada que no em tremola el pols mentre sostinc un micròfon, la primera vegada que no em bloquejo davant d’una colla d’interrogants.

Quina alegria més salvatge la de veure que entre el públic encara queden preguntes al tinter, quina sensació la de veure que t’han entès, que han sabut llegir entre línies, que és cert que el que escrius, vulguis o no, parla de tu, i que amb una recopilació de textos aquells nois i noies ja han sabut fer-se una idea de qui ets, sense més. Quina satisfacció la de veure que el que escrius et retrata, et representa, et serveix de pont per passar una estona parlant de l’hibridisme de gèneres, del jo literari, dels referents culturals, de la frontera entre realitat i ficció, etcètera.

I quina complaença morbosa la de veure que no ets l’única que està nerviosa, i no només això sinó que n’hi ha que s’hi posen per tu, tu que fins ara havies fet les preguntes des del pati de butaques i que per molts anys les puguis continuar fent. Quin agradable triomf quan els fas veure que entre ells i tu no hi ha tantes fronteres ni barreres, només uns anys i unes lectures, res que et permeti mirar-los amb altivesa encara que ho facis des de l’escenari de la sala d’actes de la teva felicitat.