La senyora Tonell se’n va al teatre amb sa cosina, la cosina Tonell; rodanxones, cilíndriques, lluentes. S’hi arriben en metro, i esbufeguen de valent arrossegant les sabates ortopèdiques pels esglaons d’unes escales mecàniques que s’han declarat en vaga.

Es balancegen mentre avancen decidides, tan decidides com la inflor de cames els ho permet. La retenció de líquids està renyida amb la pressa del centre de la ciutat. S’agafen la bossa contra els pits amb força, temoroses d’una estrebada violenta que les deixi sense un duro i tal vegada esteses a terra, rodolant carrer avall.

Dues columnes ben guarnides, amb el mocadoret d’àncores de rigor, fan tard al teatre i acceleren el pas, cuixa contra cuixa, coïssor assegurada. Amb les ulleres de lluny mira el semàfor, la senyora Tonell; amb les de prop controla els sots i les tifes, la cosina Tonell: l’una per l’altra, l’altra per l’una.

Tota la vida juntes, per vestir sants, una col·lecció de tics compartits, una que comença una frase i l’altra l’acaba, una que cuina i l’altra que cus, una que porta els números i l’altra que xala anant a comprar.

L’obra l’ha triada la senyora Tonell, però ha estat la cosina qui ha comprat les entrades al caixer, entre suors i renecs de soltera missaire. Arriben just a temps i sense ni dir-se res ja saben que primer han de passar pel servei, que no retenim els líquids eternament.

La cosina porta una ampolleta de colònia fresca, per remullar-se la regatera i el clatell. I perfumades busquen les seves butaques. Aquest teatre té uns seients tovets, tovets que els agraden un no dir.

Asseure’s i sospirar profundament, aaaaaaaiiiiiii. Tota la fila de davant mirant-les com s’encabeixen justet, justet a les butaques. L’obra comença, hi surt aquell actor de la tele, aquell de la seva quinta que els agrada tant perquè és tot un senyor.

Però l’obra és massa moderna, no n’entenen ni un borrall, i la senyora Tonell no triga a pesar figues, primer discretament, després amb banda sonora pròpia, un so dièsel que només s’apaga quan la cosina fa petar la llengua tres cops seguits.

Finalment, les Tonell dormen com a lirones fins als aplaudiments finals, s’han tret les sabatetes ortopèdiques perquè tenien els peus inflats, i els mocadors d’àncores els han protegit la gola de l’aire condicionat.

L’obra s’acaba, l’actor saluda, i elles aplaudeixen devotes. Ni comenten l’obra mentre surten, directes, altre cop sense dir-s’ho, cap al servei. Mentre es renten les mans, la conclusió del dia:

—Les butaques d’aquest teatre...
—... són més còmodes que les de casa!
—Llàstima, però...
—... de l’aire condicionat!

I fan que sí amb el cap, mentre s’enduen la bossa als pits per sortir de nou al carrer, de camí cap al metro, rodanxones, cilíndriques, lluentes.