Quarts de set de la tarda, plaça Urquinaona, passos lents, pensarosos, després de portar els papers de la renda. És difícil fer càlculs i vigilar el semàfor alhora que esquives gent amb cara de pressa (quines celles que posen els assalariats!). De sobte, una furgoneta arrebossada de banderes blaugranes travessa la plaça fent tot el soroll possible: celles somrients, presses aturades i somriures de complicitat a dotzenes al meu voltant.

Les set, carrer Elisabets: ja he deixat de fer números, però continuo intentant caminar lent, esquivant ara patins i caquetes, o les dues coses alhora, i ara em creuo amb gent de cella més relaxada i vestiments més desconjuntats. Tot i així, la pressa segueix marcant el pas de la majoria. De sobte, un ramat d'adolescents guarnits de blaugrana entona l'oe-oe-oe i tot el carrer s'hi afegeix amb els llavis arquejats en un petit gest de complicitat feliç.

Quarts d'onze del vespre, casa nostra: porticons tancats, la pantalla de color verd gespa sense so (la banda sonora la posa el bar de baix), silenci moderat al carrer, cada veí al seu corral i el Barça en el de tots. Dos gols més tard, porticons oberts, balcons desinhibits, salts i crits en pijama, primer cop que mirem als ulls dels veïns de davant i ens somriem sincerament.

La una, les dues, les tres de la matinada, des del llit: tot el camp continua sent un clam i encara som la gent blaugrana, i tant és d'on venim, si del sud o del nord... Ni la més mínima temptació d'obrir la finestra i demanar silenci: encara el somriure als llavis, arran del coixí.