5.5.06
L'escala que perd la memòria
«Per les escales passen les ombres furtives de tots els que algun dia van ser aquí.» Quan Perec parla de l’escala, jo subratllo amb devoció. «Per ell, a cada replà, l’escala era un record, una emoció, alguna cosa antiquada i impalpable, alguna cosa que palpitava en algun lloc a la flama vacil·lant de la seva memòria.» (Georges Perec, La vida. Manual d’ús. Traducció d’Annie Bats i Ramon Lladó.)
Em commouen especialment aquestes reflexions quan els paletes han decidit fer d’una vegada per totes la reforma de l’escala, després de gairebé un any de marejar la perdiu.
Només fa tres anys que pujo i baixo aquests esglaons, però ja hi tinc un munt d’anècdotes incrustades, des de la primera visita, quan l’escala em deia que aquell no seria el meu pis, perquè el mal estat de l’entrada em feia preveure el pitjor.
A l’escala ens trobem per parlar de l’escala, hi improvisem reunions de tres o quatre assistents, i el president s’escura la gola i pronuncia fórmules gastades mentre se’ns seguen els dits pel pes de les bosses del súper. Van arribant veïns i el monòleg presidencial va agafant embranzida, mentre una ànima caritativa s’encarrega d’anar prement l’interruptor del llum que s’apaga cada cinc minuts. Cada vegada que ens quedem a les fosques, els sospirs vernissen els graons i entre tots construïm l’esperança que l’orador s’adoni que se li acaba el temps i que toca anar entonant el «I per acabar...».
A l’escala ens creuem, ens saludem, uns més breument que altres, i atenem els missatgers, venedors i altres éssers itinerants que sempre solen acabar les seves intervencions demanant quant falta perquè tinguem ascensor.
I a l’escala parlem de l’ansiat ascensor, i ella es remou i rondina, sacseja el llom i ens vol fer caure, per desagraïts. Qui és que aguanta el tipus des dels anys trenta del segle passat i es fa un tip d’escoltar converses repetides, tafaneries sense substància i discussions de parella que es resolen d’un replà a l’altre?
Ara els paletes enderroquen bocins de la història de l’edifici amb cada cop de pic. Ahir, sense anar més lluny, es van endur un record meu: el nostre sofà de tres places encastat de través en el primer replà, impotència folrada de vermell amb coixins a joc. I diria que la del segon va perdre una primera cita perfecta entre les runes.
Em commouen especialment aquestes reflexions quan els paletes han decidit fer d’una vegada per totes la reforma de l’escala, després de gairebé un any de marejar la perdiu.
Només fa tres anys que pujo i baixo aquests esglaons, però ja hi tinc un munt d’anècdotes incrustades, des de la primera visita, quan l’escala em deia que aquell no seria el meu pis, perquè el mal estat de l’entrada em feia preveure el pitjor.
A l’escala ens trobem per parlar de l’escala, hi improvisem reunions de tres o quatre assistents, i el president s’escura la gola i pronuncia fórmules gastades mentre se’ns seguen els dits pel pes de les bosses del súper. Van arribant veïns i el monòleg presidencial va agafant embranzida, mentre una ànima caritativa s’encarrega d’anar prement l’interruptor del llum que s’apaga cada cinc minuts. Cada vegada que ens quedem a les fosques, els sospirs vernissen els graons i entre tots construïm l’esperança que l’orador s’adoni que se li acaba el temps i que toca anar entonant el «I per acabar...».
A l’escala ens creuem, ens saludem, uns més breument que altres, i atenem els missatgers, venedors i altres éssers itinerants que sempre solen acabar les seves intervencions demanant quant falta perquè tinguem ascensor.
I a l’escala parlem de l’ansiat ascensor, i ella es remou i rondina, sacseja el llom i ens vol fer caure, per desagraïts. Qui és que aguanta el tipus des dels anys trenta del segle passat i es fa un tip d’escoltar converses repetides, tafaneries sense substància i discussions de parella que es resolen d’un replà a l’altre?
Ara els paletes enderroquen bocins de la història de l’edifici amb cada cop de pic. Ahir, sense anar més lluny, es van endur un record meu: el nostre sofà de tres places encastat de través en el primer replà, impotència folrada de vermell amb coixins a joc. I diria que la del segon va perdre una primera cita perfecta entre les runes.
