2.5.06
Odontologia veïnal
«Els habitants d’un mateix edifici viuen a pocs centímetres els uns dels altres, un simple envà els separa, comparteixen espais idèntics repetits al llarg dels pisos, fan els mateixos gestos al mateix temps, obrir l’aixeta, estirar la cadena del vàter, encendre el llum, parar la taula, unes quantes desenes d’existències simultànies que es repeteixen de replà en replà, i d’edifici en edifici, i de carrer en carrer.»
Georges Perec, La vida. Manual d’ús
(Traducció d’Annie Bats i Ramon Lladó)
Faig l’exercici involuntari, tot rellegint Perec, d’imaginar tots els meus veïns, tots!, rentant-se les dents alhora que jo. El resultat: insomni, una veneta vermella enmig del blanc de cada ull, ulleres sota les ulleres.
La parella de l’àtic, germànica i embicicletada, és fàcil d’imaginar amb el fil dental, l’elixir bucal i tota la pesca. I segur que són dels que tanquen l’aixeta mentre es raspallen les dents.
Però l’alè d’all del conco de l’altre àtic —a qui se li endevina un passat militar pel pas ferm amb què baixa les escales i la vehemència que gasta per desitjar-te un bon dia— em fa deduir que en aquella casa el raspall està ben sec i el tap del dentifrici s’ha quedat enganxat al tub per l’efecte d’una pasta solidificada que un dia va tenir les propietats del fluor.
La velleta d’un dels segons tampoc és difícil d’imaginar: les dents postisses reposen cada nit en un got a la tauleta de nit, o damunt de la pica del lavabo. La cara se li encongeix, les galtes se li enfonsen, però les dents segueixen ben arrenglerades i ja no encaixen amb els seus maxil·lars, així que quan parla li repiquen com unes castanyoles i t’endinsen en un capítol d’intriga hitchcockiana en què el dubte de quan trigaran a caure a terra t’encongeix l’espinada qui sap si per empatia o perquè ja fas el gest d’acotar-te a recollir-les.
La vicepresidenta i addicta a la Pantoja a parts iguals estic convençuda que es raspalla les dents tacades del carmí del pintallavis tot remenant les anques i sense deixar de parlar. I mentre ho fa s’acosta a la seva imatge reflectida al mirall del lavabo i comprova si s’ha de repassar el rímel o si hi ha algun pèl del bigoti que hagi sortit airós del pas de les pinces.
La soltera que diu que en té trenta-pocs, però en té més de trenta-deu, té un raspall elèctric d’última generació i després de cada àpat passa deu minuts de rellotge amb l’aparell vibrant-li entre les dents, amb el convenciment que el canvi d’estat civil depèn tan sols de la blancor dental.
I el president, el president... Ha estat imaginar-ne el crostó abandonat a la pica del lavabo i perdre la son.
NOTA1: Avui sortim per partida doble, a Lamalla.net i al Diari de Barcelona.
NOTA2: Que no se us escapi aquest text del Jaime, precisament sobre les notes (i els traductors!?).
La parella de l’àtic, germànica i embicicletada, és fàcil d’imaginar amb el fil dental, l’elixir bucal i tota la pesca. I segur que són dels que tanquen l’aixeta mentre es raspallen les dents.
Però l’alè d’all del conco de l’altre àtic —a qui se li endevina un passat militar pel pas ferm amb què baixa les escales i la vehemència que gasta per desitjar-te un bon dia— em fa deduir que en aquella casa el raspall està ben sec i el tap del dentifrici s’ha quedat enganxat al tub per l’efecte d’una pasta solidificada que un dia va tenir les propietats del fluor.
La velleta d’un dels segons tampoc és difícil d’imaginar: les dents postisses reposen cada nit en un got a la tauleta de nit, o damunt de la pica del lavabo. La cara se li encongeix, les galtes se li enfonsen, però les dents segueixen ben arrenglerades i ja no encaixen amb els seus maxil·lars, així que quan parla li repiquen com unes castanyoles i t’endinsen en un capítol d’intriga hitchcockiana en què el dubte de quan trigaran a caure a terra t’encongeix l’espinada qui sap si per empatia o perquè ja fas el gest d’acotar-te a recollir-les.
La vicepresidenta i addicta a la Pantoja a parts iguals estic convençuda que es raspalla les dents tacades del carmí del pintallavis tot remenant les anques i sense deixar de parlar. I mentre ho fa s’acosta a la seva imatge reflectida al mirall del lavabo i comprova si s’ha de repassar el rímel o si hi ha algun pèl del bigoti que hagi sortit airós del pas de les pinces.
La soltera que diu que en té trenta-pocs, però en té més de trenta-deu, té un raspall elèctric d’última generació i després de cada àpat passa deu minuts de rellotge amb l’aparell vibrant-li entre les dents, amb el convenciment que el canvi d’estat civil depèn tan sols de la blancor dental.
I el president, el president... Ha estat imaginar-ne el crostó abandonat a la pica del lavabo i perdre la son.
NOTA1: Avui sortim per partida doble, a Lamalla.net i al Diari de Barcelona.
NOTA2: Que no se us escapi aquest text del Jaime, precisament sobre les notes (i els traductors!?).
