L’Eixample sona diferent, o potser hauria de dir l’Eixample se sona. Hi ha un so, a primera hora del matí, que no falla mai, però que no sempre dura el mateix. N’és el responsable un dels veïns del quart. Sóc incapaç de reproduir-lo amb lletres, així que m’aferro a la clàssica onomatopeia de tota la vida, la que hem vist sempre a les vinyetes: mooooooooooooooc.

El veí del quart, el senyor Sònar, fa honor al seu cognom cada matí, tot just llevar-se, imagino que davant del mirall. Després del riu de rigor, es planta davant de la seva imatge encara empijamada, agafa un bon tros de paper higiènic i som-hi: mooooooooooooooc.

Juraria que s’enlaira una mica mentre dura el so, és impossible que toqui de peus a terra durant el mooooooooooooooc. M’atreviria a dir que quan acaba de buidar-se el nas, s’ha desplaçat uns centímetres i ha de fer un parell de passes per tornar a estar davant del mirall, amb els ulls humits per l’esforç i el paper encara entre els dits.

De vegades, el so s’arriba a repetir fins a tres i quatre vegades, i des l’àtic ens arribem a preocupar per la salut del senyor Sònar. Fins i tot hem estat temptats de treure el cap pel celobert i encoratjar-lo al més pur estil cheerleader: Amb una ema! Amb una o! Amb una ce! Mooooooooooooooc!

De moment, no hi hem coincidit mai, a l’ascensor, però temem el dia que passi i que quan encara no haguem arribat ni al principal comenci a arrufar el nas, a fer snif, snif, i a treure’s un mocador de la butxaca tot posant els dits en pinça...