La gent no riu prou: conclusió a corre-cuita, mentre surto del cinema de veure una pretesa comèdia francesa d’alt voltatge. Ni tan sols m’ha fet somriure, i les cleques exagerades dels companys de sala m’han acabat d’amputar les ganes de riure. He sentit la temptació d’aixecar-me de la butaca, pujar-m’hi i cridar: «Això no fa riure, senyors!».

Com que la trama del film no em demanava gaire esforç mental, m’he dedicat a rumiar per què la gent riu tant amb aquests gags ruquets de malentesos ridículs agafats pels pèls, però pels pèls més difícils d’agafar, aquells de sota la barbeta que només es veuen a contrallum.

La gent no riu prou, m’he dit. I si no rius prou, qualsevol cosa que pretengui fer-te riure, encara que no estigui gaire elaborada, et fa trencar-te en riallades esverades i exagerades, perquè acumules tensió ja caducada per la manca del saludable exercici de la rialla.

I és que quina mania la de cercar en la ficció la dosi de comicitat que ens cal, si en la realitat, en la realitat més propera, lluny de pantalles, ones hertzianes i papers impresos, hi ha gags i malentesos dignes del millor Wilder!