13.6.06
L’un, l’altre i el del pinzell
Aquest migdia el granat fosc ha arribat a la nostra porta. El pintor, que podria ser perfectament un dels boys que acompanyaven la Carrá pels platós més rancis de les teles públiques del sud d’Europa fa més d’una dècada, ens ha dit que per pintar-la bé (la porta, no la Raffaela) calia tenir-la oberta un parell d’hores, que han estat les de dinar, esclar —perquè el noi ja sap que ara treballem fora, més que res perquè el dia que vam fer el trasllat a ell li va agafar per pintar els baixos de la barana i vam estar tot el dia saltant-li per damunt del llom amb piles de llibres com a «más difícil todavía».
Així que hem fet el dinar i dinat amb la porta oberta i el pintor al rebedor (un rebedor al Raval és l’espai just que necessita la porta per obrir-se si més no el 95 %), espectador mut del nostre àpat principal. No havíem dinat mai amb públic, però no ens ha costat gaire fer-nos a la idea que aquella era una oportunitat única per fer gala de les nostres dots interpretatives.
La cosa ha començat amb el registre de reportatge, intentant ser fidels a la realitat i mostrar les coses tal com són:
—De què és aquest pa?
—De nous.
—És bo.
—Sí.
De seguida ens hem adonat que així no anàvem enlloc, que el públic canviaria de canal (perdó, de porta) si no hi trobàvem una solució ja. Aleshores, hem optat per la via tomaquera, potser perquè les tallarines ens hi han fet pensar:
—Ahir vaig tornar a sentir els del quart mentre era al lavabo.
—Un altre cop?
—Sí, com sempre: ella cridant com una boja i ell mutis.
—Pobre!
—O no, o no...
Fins i tot el pot de titanlux feia badalls granats. De sobte, sense dir-nos res, hem convingut d’assajar la fórmula televisiva que a tall de plaga empudega totes les cadenes i provoca combinacions de logos abans impossibles: el zàping:
—De què és aquest pa?
—Els de quart sempre es discuteixen.
—Has trucat a ta mare?
—M’estic llegint un altre llibre de la Nothomb.
—Recorda que hem de comprar aigua.
Però aquesta solució, tot i que semblava que funcionava prou bé, era del tot inviable ja que el ritme frenètic que demana feia que no poguéssim menjar ni una trista tallarina. Hem comprès, aleshores, tots els programadors del món i ens hem resignat a dinar de mala gana, conscients, de sobte, de la nostra poca fusta televisiva:
—Les tallarines ja estan fredes.
—No es pot fer zàping amb la boca plena, què vols.
—Les escalfo amb un cop de microones?
—Deus voler dir «les esclafo», no?
—Ha, ha, ha!
El cinquè guió del diàleg no era del copilot ni meu, era del pintor, que reia pels descosits mentre amb el pinzell convertia el tercer habitant de la casa en un gat tricolor.
Aquest migdia, gràcies al granat fosc i que la Carrá ja no passeja els boys per les europes meridionals, hem estrenat la primera sit-com del món d’un sol capítol (només tenim una porta, què voleu... Tot i que sempre ens quedaran els spin-off): L’un, l’altre i el del pinzell!?
Així que hem fet el dinar i dinat amb la porta oberta i el pintor al rebedor (un rebedor al Raval és l’espai just que necessita la porta per obrir-se si més no el 95 %), espectador mut del nostre àpat principal. No havíem dinat mai amb públic, però no ens ha costat gaire fer-nos a la idea que aquella era una oportunitat única per fer gala de les nostres dots interpretatives.
La cosa ha començat amb el registre de reportatge, intentant ser fidels a la realitat i mostrar les coses tal com són:
—De què és aquest pa?
—De nous.
—És bo.
—Sí.
De seguida ens hem adonat que així no anàvem enlloc, que el públic canviaria de canal (perdó, de porta) si no hi trobàvem una solució ja. Aleshores, hem optat per la via tomaquera, potser perquè les tallarines ens hi han fet pensar:
—Ahir vaig tornar a sentir els del quart mentre era al lavabo.
—Un altre cop?
—Sí, com sempre: ella cridant com una boja i ell mutis.
—Pobre!
—O no, o no...
Fins i tot el pot de titanlux feia badalls granats. De sobte, sense dir-nos res, hem convingut d’assajar la fórmula televisiva que a tall de plaga empudega totes les cadenes i provoca combinacions de logos abans impossibles: el zàping:
—De què és aquest pa?
—Els de quart sempre es discuteixen.
—Has trucat a ta mare?
—M’estic llegint un altre llibre de la Nothomb.
—Recorda que hem de comprar aigua.
Però aquesta solució, tot i que semblava que funcionava prou bé, era del tot inviable ja que el ritme frenètic que demana feia que no poguéssim menjar ni una trista tallarina. Hem comprès, aleshores, tots els programadors del món i ens hem resignat a dinar de mala gana, conscients, de sobte, de la nostra poca fusta televisiva:
—Les tallarines ja estan fredes.
—No es pot fer zàping amb la boca plena, què vols.
—Les escalfo amb un cop de microones?
—Deus voler dir «les esclafo», no?
—Ha, ha, ha!
El cinquè guió del diàleg no era del copilot ni meu, era del pintor, que reia pels descosits mentre amb el pinzell convertia el tercer habitant de la casa en un gat tricolor.
Aquest migdia, gràcies al granat fosc i que la Carrá ja no passeja els boys per les europes meridionals, hem estrenat la primera sit-com del món d’un sol capítol (només tenim una porta, què voleu... Tot i que sempre ens quedaran els spin-off): L’un, l’altre i el del pinzell!?
