El Senyor Sònar ja no sona (ja no se sona), potser perquè l'estiu li garanteix la desaparació de l'al·lèrgia als plàtans de la Gran Via.

Seguim sense coincidir amb ningú a l'ascensor, tot i que quan hi pujo sola sempre sento veus de discussions amb accent argentí. Però mentre hi hagi coincidències a les terrasses ravalenques, tot rutlla.

Cada dia mantenim un mínim de vint minuts de conversa amb algun pintor o lampista i ja comença a ser una afició més, com passejar, llegir o fer un sudoku tot paint el dinar dominical.

El serigrafista (recomano vivament fer pronunciar aquesta paraula al vostre pintor de capçalera, sobretot si aquest és d'Albacete, té un bosc de pins al pit i li penja un santcristo del coll) sembla que està deprimit i no es veu en cor de refer-nos la sanefa.

La vicepresidenta (ara més fan de la Pantoja que mai) fa morros perquè hem votat no a la seva proposta de posar motius daurats a la barana.

El president mercadeja amb icsmens i codidavincis (borrosos i amb tossetes i esternuts de fons musical), i la dama d'honor continua obstinada amb el netol, tot i els deu dies canaris passats sota un sol africà que ens l'ha tornada de color granat fosc precisament.

I el meu home home segueix regentant el bar amb el cap de toro, amb parroquians sense dents que ja no poden xiular als monuments russos que es passegen amb minifaldilles de mentida i cansament del de veritat als ulls.

Entre ascensors desèrtics i escales plenes de pintors, no hi ha color.