Últimament he coincidit amb molts personatges de ficció, perquè només així puc explicar-me els comportaments dels quals he estat testimoni en els darrers set dies. És l’única conclusió que encerto a trobar després de barrinar fins a l’extenuació.

Us en posaria exemples, però els protagonistes asseguren ser persones reals, us ho ben juro, i tot i que jo me’n faig creus, prefereixo respectar-ne la intimitat, no perquè ho senti així, sinó perquè en la majoria de casos preferiria no haver-hi de tornar a coincidir.

Només us puc dir, a tall de mitja conclusió, que un teclat pot arribar a ser una arma molt poderosa, sobretot en mans d’algú que ha perdut el sentit comú i que, a més, té un altíssim concepte d’ell mateix.

Hi ha qui rere les tecles és incendiari, grandiloqüent i ofensiu, però cara a cara amb prou feines aixeca la vista de terra, gasta un fil de veu i demana perdó per existir. I tot i que ja he arribat a la trentena, em continua sorprenent la doble cara d’aquests personatges que, per desgràcia, no són de ficció.