Des de fa un parell de dies, ja no estem les vint-i-quatre hores al Raval, sinó que en passem vuit a l'Eixample. Amb el copilot ens hem buscat un lloc tranquil per treballar-hi en silenci i d'aquesta manera separar físicament la feina de casa.

Aquesta és la primera setmana que eixamplegem en hores feineres i cal dir que al vespre tornem cap al Raval esperitats, amb mono de barri. L'Eixample té els carrers massa amples, els veïns no existeixen, només són portes tancades, i ni tan sols fan soroll. Pel carrer, només passa gent que va o ve de treballar, tothom mudat i capficat.

L'escala del despatx, tot i que l'edifici és de 1892, està nova, no hi calen paletes ni pintors, i no hi ha comunitat veïnal perquè tots estem de lloguer i la propietària ja es reuneix amb ella mateixa per prendre les decisions oportunes. I ja tenim ascensor, quina desgràcia!

Des del terrat, només es veu una Gran Via majestuosa on les persones són tan petites que no en pots captar cap detall. Per la finestra ens arriba el so del vent, un pardal que assaja càntics estiuencs i de vegades una veu llunyana i discreta d'algú que monologa des de la seva terrassa de pati interior d'illa.

A l'Eixample les façanes són perfectes, netes, decoratives, i els interiors d'illa ens mostren les intimitats que tothom simula que no veu (tendals passats de moda, roba estesa, bicicletes, escales de mà...), les mateixes intimitats que al Raval cobreixen les façanes imperfectes, brutes i malgrat tot tan decoratives.

Ens sentim apàtrides en un barri matemàticament dissenyat, on les botigues tenen noms comprensibles, molts anys a l'esquena i clients fidels que envelleixen en l'espai de dues illes i un grapat de xamfrans que els cobreixen totes les necessitats diàries des de fa una pila d'anys.