Avui que tothom tanca temes, gasta saliva i bits acomiadant-se i treu la pols de les maletes que esperaven silents a dalt de l’armari dels mals endreços, trenco el meu silenci estiuenc abans que sigui complet (una setmana més i plego de tot —no només del blog— fins al setembre!).

He passat tot el matí escrivint i llegint la frase «I si no ens veiem, bones vacances», i també sentint-la i dient-la a través de l’auricular. M’he sentit lloro de repetició dient una vegada i una altra quins dies tanquem, on anem de vacances i que oi, sí, quina calor que fa enguany, que no es pot aguantar, i sí, sí, per sort tenim AC al despatx, perquè estem sota sostre i si no ja hauríem engrossit la xifra de morts de calor (quina mort més terrible) d’aquest estiu.

I contra tot pronòstic, m’ha reconfortat la repetició, la col·lecció de tòpics. Per primer cop m’he sentit a gust, com a casa, aixoplugada dins de frases com ara «ai, sí, ja em fan falta, ja, les vacances» o «el juliol sempre és un mes boig, sembla que s’acabi el món».

Així que abans que s’acabi el món de veritat amb l’operació sortida (i vinga llocs comuns!), us engalto un «i si no ens veiem, bones vacances», ara que ja hi estic ficada i li estic trobant el gust.

I si no s’acaba (el món, vull dir), al setembre ens retrobem per aquí, que de vaga no en gastem, ni a terra ni a l’aire ni enlloc (tot i que, ara que hi penso, vaga i vacances tenen el mateix origen etimològic, eh —algun pobre periodista d’aquests que estan de guàrdia a l’estiu i han de remoure cel i terra per trobar temes encara en farà un titular, d’això!?).