Les germanes Comdiu ja fa deu anys que van al teatre juntes, des que la Maria Mercè es va quedar vídua d’en Manel i segons la Maria Teresa, que sempre ha viscut sola, va deixar de dur la llufa penjada a l’esquena —«És ben innocentot el teu marit, eh, Ceditas».

La Tere i la Ceditas van dos dimecres al mes al teatre, que els agrada més que el cinema perquè els noms dels actors són més fàcils de recordar (i de pronunciar), i si tot i així no te’n recordes sempre pots dir que és aquell que a la sèrie del migdia té un bar o el que a la sèrie de la nit regenta una casa rural.

Si els fas triar entre el Josep M. Pou i el Joan Pera, els provoques un curtcircuit mental que els fa treure escumeta per les comissures. Però el que sí que tenen clar és que la Vilarasau és una actriuassa i plora com ningú, perquè se li nota que és mare, tot i que les germanes Comdiu no tenen fills i per tant tot el que saben de la maternitat és gràcies a la Vilarasau i la Minguillón, cinquanta i cinquanta.

Si els cognoms poguessin dur altres signes de puntuació a banda del guionet, les germanes Comdiu s’hi haurien d’afegir un interrogant al final, perquè les dues terceres parts de les frases que pronuncien acaben en punxa. No se’n poden anar a dormir amb un dubte entre els dits, i si convé truquen al zero-deu tantes vegades com calgui.

Fins fa poc més d’un any, la Tere i la Ceditas només anaven al Goya i al Borràs, perquè hi feien teatre del que s’entén ràpid. Però la Tere, que és inquieta de mena i fa tants cursos com li permet el sou, va veure que al centre cívic del barri en feien un de com veure teatre que incloïa anades al teatre amb la professora fent-los d’intèrpret. Li va costar convèncer la Ceditas, que mai ha entès la dèria d’aprendre coses que té sa germana, si després no li serveix per a res, ja que treballa mitja jornada d’administrativa en una empresa de transports.

El curs els va obrir les portes de la resta de teatres de Barcelona i ja han trepitjat el Poliorama, el Romea i fins i tot el Lliure, i el dia que van anar al TNC es van mudar massa i quan van veure que anaven a la Sala Tallers i que les butaques eren més d’estar per casa que les del Goya, es van endur un bon parell de decepcions.

Enguany s’han tornat a apuntar al centre cívic, al nivell avançat de «Com veure teatre» (que la Tere diu que hauria de dur un interrogant al final, perquè si no li sembla que és una comparació i no una pregunta, i la professora ja està tipa d’aclarir-li-ho i fins i tot li ha donat el telèfon de la delegació del Consorci al barri perquè hi truqui i els ho demani) i ara cada dimecres van a suar la cansalada per les sales de la ciutat. I no suen per la calor, sinó perquè cada vegada els ho posen més difícil per entendre la trama.

Ahir les germanes Comdiu eren al Romea, assegudes a la meva dreta, i es van passar les dues hores de funció amb la boca oberta i la mà a l’orella perquè els actors no cridaven prou. La Ceditas és una mica sorda, perquè amb l’innocentot es va acostumar a no parar gaire atenció al que deia i encara no s’ha tret el vici de deixar d’escoltar les frases a la meitat, així que la Tere, ja sense necessitar que sa germana li ho demani, li completa les parts de diàleg que ella no sent. Fan un bon tàndem, diuen sempre, i no podrien anar al teatre l’una sense l’altra, perquè la Tere no veu gaire bé de lluny i tot i que sí que pot seguir la funció sense problemes, el que no pot és reconèixer els actors, i la Ceditas és la que s’ocupa d’anar-li dient qui és qui.

A la mitja part, quan tothom corria cap al bar per fer un glop fresc, les Comdiu es van quedar assegudes al seu lloc, amb la vista enganxada al teló i la boca encara oberta. La Ceditas, que era la que estava més a prop meu, repetia: «Segur que ho has sentit bé? Segur que ho has sentit bé?», i la Tere: «Sí, sí. I qui m’has dit que és, la protagonista? No hi caic». Estaven a punt de curtcircuit, així que me les vaig mirar el temps suficient perquè sabessin que les estava sentint i em van cosir a preguntes que jo tampoc no vaig saber respondre. «L’any passat, com que hi anàvem amb la professora, al teatre, el disfrutàvem més. Però ara sempre en sortim amb mal de cap, i amb la temptació de tornar al Borràs la setmana que ve.»

Al final, em vaig llençar a prometre’ls que a la segona part ho entendrien tot, que sovint passa que la primera és un jeroglífic que només pots desxifrar si et quedes a la segona i no defalleixes abans d’hora. Semblava que les havia mig convençut i van decidir quedar-se fins al final, però el cert és que la troca es va embolicar més en la darrera hora d’espectacle i les Comdiu em van anar dedicant llambregades de dubte i inquietud que em van enfonsar al seient.

En acabar la funció, les tres vam aplaudir per inèrcia, i només vam gosar dedicar-nos una última mirada amb els llavis en forma d’interrogant, i estic segura que avui a primera hora a la professora de teatre del centre cívic l’han tret del llit amb una trucada a dues bandes.