Les incursions al meu segon barri continuen sent experimentals, de cella aixecada i mà damunt la cremallera de la bossa, i alhora amb la sensació d’estar participant en un concurs de moda sense haver-ne emplenat cap sol·licitud.

Ahir vaig travessar la frontera molt ben acompanyada (i per partida doble!) i a més per la nostra cinquena avinguda. No ho faré més, mama. A mesura que més homes verds m’anaven dient que podia passar, més temptacions tenia d’aturar-me davant de cada aparador per retocar-me el pentinat o posar-me bé la samarreta, o d’asseure’m en un banc de trencadís a mirar si duia les ungles dels peus prou netes i els vidres de les ulleres prou transparents per continuar pujant.

Com més amunt, més saben combinar els colors, els vianants, i més cabells molls amb aigua de dutxa de gimnàs de tres lletres. Com més avances, més metall, i del més noble, ja sigui sobre rodes o penjant del coll. Com més t’enfiles, MÉS.

Per sort, quan ja et sembla que no podràs resistir ni un segon més el color blanc trencat dels vestits de núvia que es multipliquen per les cantonades (sempre protegits per vidres netíssims i xifres més pròpies d’hipoteca que de promeses tèxtils), arribes a l’oasi del barri que un cop l’any es disfressa, ple de places petites i una mica brutes, gent agradablement desconjuntada i cares lluents de suor. Allà, recuperes forces per poder tornar a casa a l’hora de sopar.

I decideixes tornar en metro, convençuda que així la travessa serà menys dura, però un mascle ben depilat ha decidit envernissar-se d’aftershave en plena andana i a dos mil·límetres del teu nas, que des que s’ha vist reflectit en mig centenar aparadors està irascible.

Entres al comboi fent olor d’home net amb sou més incentius i afaitat cinc estrelles, i talment una peça del tetris encaixes a la perfecció entre una mare de família que està elaborant mentalment el menú del vespre (no sap si fer el lluç a la planxa o arrebossat) i un adolescent que se sacseja al ritme d’un ipod que li vol molt de mal.

Creuar la frontera sobre rodes és més ràpid però no menys anguniós. M’agrada l’olor de la meva suor, però no la de la teva, i no les vull barrejar, no vull, perquè ni et prens la molèstia d’esbossar cent grams de somriure quan les nostres mirades coincideixen més de dos segons, tot i els dos cossos que ens separen.

Entesos, em guanyes en escot, en bronzo i en centímetres de taló, i la teva bossa és més petita i lluent que la meva i et fa joc amb les sabates, però és que en aquestes butxaques penjants de cuir de colors impossibles no hi caben més que els llibres d’Alianza Cien, i jo continuo passejant el Perec, ensenyant-li la meva ciutat, perquè s’adoni que no és tan diferent de la seva, que totes s’assemblen. I tu, a qui li ensenyes la ciutat? A Vuiton se li’n refot, ja ho saps?