Des del moment que vaig començar a reconèixer-la d’entre totes les altres noies que «fan» la Ronda, vaig tenir clar que l’anomenaria «la Trista». La veia cada dia davant del pas zebra de Riera Alta, amb la bossa penjant-li just per sota l’aixella, ben agafada a l’estil de les iaies quan van a plaça i es pensen que el peruà que descarrega les caixes de fruita els voldrà fotre la pensió que porten sencera i trinco-trinco en un sobre amb el logotip de la caixa, perquè sigui fàcil d’identificar.

La Trista et mira sempre amb uns ulls d’un blau buidat d’expressió i afecte, encabits enmig d’unes faccions eslaves ben correntes que estan emmarcades per una cabellera pèl-roja llarga i mal cuidada. No és que les altres putes saltin d’alegria mentre esperen pescar clients, però la Trista no dissimula el seu desencís vital rere una màscara de maquillatge, cigarretes i paraules gruixudes, es limita a restar de peu, ben arrapada a la bossa —com una columna imaginària que la sosté durant tot el dia—, amb els ulls ben lluny, potser veient paisatges nevats, i la boca semioberta i inexpressiva.

No la veuràs mai amb una cua, a la Trista, perquè els cabells li calen per amagar unes orelles prominents que sembla que puguin sortir volant en qualsevol moment, i també per endolcir la duresa d’uns pòmuls marcats que li enfosqueixen el blau dels ulls. Té el coll llarg, la Trista, i és gairebé l’única part del cos que mou mentre «està a l’aguait», ja que la resta del cos roman hieràtica al costat del semàfor, vora els contenidors de plàstic, paper i vidre, lluny de les altres noies, que aprofiten l’espera per fer-la petar, fumar o escandalitzar les velles que maten la tarda assegudes en un banc de la Ronda.

La Trista vol passar desapercebuda i interroga els possibles clients amb la mirada, que de tan buida que és produeix vertigen si t’hi atures més de cinc segons; com a molt allarga el braç i toca l’espatlla d’algun mascle a qui ja ha ofert els seus serveis, per recordar-li que encara és allà. La majoria de noies de la Ronda vesteixen amb roba ajustada, per destacar les corbes generoses i mostrar el gènere sense embuts, però la Trista no té gaire carn per oferir i es cobreix els ossos amb unes faldilletes de volants que no amaguen unes cames llarguíssimes i fines que acaben en unes xancles vulgars, res de sabates de taló d’agulla com les seves companyes. Els peus plans a terra, les mans aferrades a la bossa, els ulls a l’infinit i anar esperant, amb un escot minso i caigut que no promet gaires fantasies.

Més d’una vegada he estat temptada de convidar-la a un plat de macarrons, a la Trista, però estic segura que ni em veu quan passo, perquè només detecta possibles clients i la competència, aquest seu esguard vacu. La convidaria a un plat de macarrons amb força tall, li faria repetir, l’obligaria a fer una becaina i fins i tot li deixaria dormir amb la bossa arran de la galta, talment un peluix, només per veure-la ajaguda i descansada una estona, amb els pòmuls menys destacats després de la ingesta, i amb la mirada amagada rere unes parpelles que no tanca gairebé mai.