Un dia vaig trobar un avi a la parada de l’autobús que va cometre tres infraccions incíviques en poc més d’un minut: va llençar un paper a terra, va escopir un gargall semisòlid i voluminós ben a propet de les meves xancles i va escriure les seves inicials al banc de la marquesina (M. L. G., per si a algú li interessa). Me’l vaig mirar i vaig pensar que li deia: «L’hi diré a l’aeroplà».

Un altre dia, mentre feia cua als lavabos del Museu del Prado, vaig topar amb tres senyores de cella única que s’assemblaven terriblement a «La maja vestida/desnuda» però en èpoques menys voluptuoses, totes tres anaven darrere meu i m’anaven fent petites empentetes perquè avancés una passa més cap a dins, ja que devien considerar que deixava massa espai lliure entre el meu cos i el de l’alemanyota alta i mal conjuntada que s’esperava davant meu. Em vaig girar i vaig suposar que els etzibava: «L’hi diré a l’aeroplà».

Una tarda vaig acabar de llegir un llibre que em va semblar una presa de pèl, una collonada, una manera de gastar paper força inútil i emprenyadora, una falsa promesa, una idea mal resolta, un avorriment gegantí, una pèrdua de temps horripilant, i vaig dir-li sense que em sentís: «L’hi diré a l’aeroplà».

Una matinada (i una altra i una altra i encara una altra) vaig sentir tots els grans èxits dels Rolling a un volum que Goya i Beethoven ho sentien des dels llimbs dels artistes i el tercer cop que vaig veure venir els «white horses» i el «brown sugar» vaig somiar que baixava al pis de baix i els deia a les dues nenetes erasmus: «L’hi diré a l’aeroplà».

Uns quants matins m’he trobat mantenint converses absurdes de temàtica meteorològica amb el trio de pintors que ens han refet la sanefa de l’escala, i ara sé que n’hi ha un que va patir una angina de pit i es va salvar de miracle, que l’altre sap imitar el so de la trompeta i que el tercer, tot i no aparentar-ne més de trenta-cinc, gasta la calma i la serenitat dels setanta llargs. I vaig imaginar que enmig d’un d’aquells diàlegs que el de l’angina convertia en monòlegs els confessava: «L’hi diré a l’aeroplà».

Un vespre vaig trepitjar un xiclet verd i vaig afigurar-me que analitzava l’ADN de la saliva que hi hagués pogut quedar barrejada, en trobava el mastegador, el sorprenia al seu domicili a altes hores de la nit i li anunciava: «L’hi diré a l’aeroplà».

I encara l’últim diumenge, jugant-me la vida passejant per les Rambles, vaig llegir en un suro del filòsof més fluorescent de Ciutat Vella que de tots els animals domèstics preferia l’ameba i vaig convèncer-me que el millor era dir-li: «Ensenyi’m on domestiquen amebes, bon home, que encara l’hi diré a l’aeroplà».