Viure en un barri de carrers estrets i superàvit de personalitats multiculturalment extravertides fa que de cop i volta et trobis protagonitzant un musical amb coreografia inclosa, i no entenc com no se n’ha adonat encara la Gonyalons, de la potencialitat del Raval per ser carn de cantarelles rimades sobre amors impossibles i altres temàtiques suadíssimes que la gent s’empassa sense rondinar si els les vens disfressades de musical amb nenets fibrats i noies poc vestides.

Això a l’Eixample no ho tenen, allà només sents els fils musicals de les botigues «tènuement» (eufemisme al canto!) esmorteïts pels motors dels cotxes i els autobusos. Al Raval, però, els cotxes poc que passen per segons quins carrers, d’autobusos no en gastem (tret que considereu que és un autobús aquella mena de furgoneta que s’han tret de la màniga els de la seu del districte i que malda per travessar el barri de nord a sud i de sud a nord carregada d’avis que no tenen pressa), i tenim un alt índex de durs d’orella que tot i així insisteixen a escoltar música i fer-la escoltar a tots els que comparteixen codi postal amb ells —«solidaritat musical» se’n diu.

Així, surts de casa sacsejant els malucs al ritme d’un rumba, baixes les escales trepitjant-li les síl·labes al Jagger, travesses el teu carrer empesa per una cúmbia, esquives tifes de gos (vols pensar que són de gos) recargolant el ventre amb l’ajut de la Shakira i saludes la senyorassa dels gats amb un «qué lástima pero adios» de la Venegas —ah, perquè si resulta que et saps la lletra del que surt pels balcons et sorprens taral·lejant a tot pulmó i fent duets amb els vianants més propers, sí!

Per això m’he fet un micro de cartró —amb filet incorporat perquè sigui més creïble (tot i que ara es porten els que es pengen al cap i fan que sembli que et surti un xupa-xup de darrere l’orella al qual no hi ha manera de fer-hi arribar la llengua)— i quan sento les primeres notes d’una tonada coneguda deixo de caminar, trec el micro de la bossa i em col·loco en posició de començar una coreografia (ço és: d’esquena al públic, mirant a terra i amb les cames obertes) i dono el millor de mi musicalment parlant, encoratjada, no cal dir-ho, pels filipins addictes al karaoke, que m’alegren la vida cada cop que travesso el carrer Sant Vicenç i que des que saben que canto pels descosits em saluden efusivament quan els enxampo en uns baixos oberts de bat a bat mastegant les síl·labes que els indica la pantalla i em conviden a participar a les seves llargues nits de competició karaokenca. Ja triguen a fer un cantamania a la plaça del Macba!?