L’amanida Cèsar diuen que se la va inventar el restaurador d’origen italià però establert a Mèxic César Cardini (de l’Hotel Caesar de Tijuana), que o bé tenia poca inventiva per als noms o bé l’ego no li cabia ni dins de la suite de luxe del seu hotel, però el cert és que el seu creador és el xef Livo Santini (també italià), que treballava a les ordres de Cardini.

Ja sigui del Cardini o del Santini (m’estalvio fer comentaris sobre els cognoms), és clar que l’amanida és un clàssic que se sol trobar a les cartes de molts restaurants, i ha esdevingut un primer plat força complet i amb moltes variants directament proporcionals a la generositat i la imaginació de qui la prepara.

Dit això, no us parlo de l’altrament coneguda com a «amanida dels aviadors» perquè sí, sinó perquè fa poc vaig assistir involuntàriament de públic a una escena eròtica relacionada amb aquest plat i des d’aleshores no puc pensar en aquesta recepta en termes estrictament culinaris.

Si bé és cert que, des que van seure a la taula del costat, el Cèsar i la Cesària (els anomenaré així per preservar-ne la identitat, que d’altra banda he de dir que desconec) ja duien escrit al front que el sopar era tan sols un preàmbul, un preescalfament, uns preliminars del que era el motiu central de la cita, no va ser fins que els van portar la carta que se’ns va fer evident, al copilot i servidora, que estàvem a punt de presenciar una mena d’episodi de La cuina de l’Isma però passat pel sedàs del Bigas Luna (dir Conrad Son seria massa).

No fa falta que us els descrigui físicament, confio cegament en la vostra imaginació i, per tant, només us en donaré quatre dades que us serviran per fer-ne un retrat robot amb carbonet digne d’emmarcar. En Cèsar té una mica més de trenta anys, és solter i sense compromís, deu anar al gimnàs vuit dies a la setmana i diria que es depila fins i tot els pèls que no té a la llengua. La Cesària també en té més de trenta, soltera i sense lligams, i està a punt de batre el rècord mundial de portar menys mil·límetres de roba per cobrir les parts íntimes de manera escadussera però encara prou digna per sortir al carrer i que només et violin amb la mirada dos centenars de vegades. Em sembla que amb això n’hi ha prou, però potser podria afegir, sense por d’equivocar-me, que tant l’un com l’altre tenen feina endarrerida i pressa per treure-se-la de sobre.

Així que ja els tenim els dos mirant la carta:

Cèsar: Què voldràs?
Cesària: El que tu vulguis. (Passo de reproduir la part semiòtica de la conversa, espero que hagueu vist algun cop Td8 a altes hores de la matinada.)
C: M’encaaaanta l’amanida Cèsar.
Ca: Mmmmm, per què?
C: Perquè porta maionesa.
Ca: M’encaaaaanta la maionesa. (Servidora va estar a punt d’alertar-los sobre els perills de la salmonel·la, però va rebre a temps la puntadeta de peu del copilot, que si hagués tingut un comandament a distància a mà hauria apujat el volum sense apartar la vista de l’escena.)

Ve la cambrera i en Cèsar demana pels dos, perquè la Cesària sembla que ha patit una mena de curtcircuit a la neurona i només repeteix «el que tu vulguis» sense parar i amb moltes enes i emes (i ja sé que no hi ha ni enes ni emes a la frase, però no sé com s’ho fa, ella, que n’hi posa a dotzenes). No cal que us digui què demana de primer i per compartir.

Mentre el Santini o Cardini de torn prepara el plat protagonista, en Cèsar i la Cesària van bevent cervesa i fent-se preguntes metafísiques tals com «Quants anys tens?» o «De què treballes?» que són contestades amb més interrogants per part d’en Cèsar («Quants me’n posaries?», «A què creus que em dedico?») i per afirmacions poc aclaridores per part de la Cesària («El que tu vulguis», «El que tu vulguis»).

Quan en Cèsar està a punt de perdre la paciència, arriba l’amanida, amb la maionesa en un bol a part i un «ara us porto una cullera» que es rebatut per un «potser no caldrà» que ha activat la riallada histèrica i decibèlica de la Cesària, que se sosté el pitram mal cobert entre contraccions i sacsejos diversos. La cambrera els porta la cullera i toca el dos convençuda que aquell parell se’n foten d’ella. El copilot i servidora anem per les postres i tot i que tenim cullera no encertem a posar-la a la copa de gelat, perquè tenim la vista enganxada a l’amanida Cèsar més desitjada de la història de la gastronomia mundial:

Cèsar (agafant la cullereta i el bol): Quanta n’hi poso? (En sap la resposta, però la vol tornar a sentir.)
Cesària: La que tu vulguis.
C: Així? (Posa una cullerada.)
Ca (fent gala del seu extens vocabulari): Més. (Cal que us digui que aquesta ema s’ha allargat tant com les retransmissions de fórmula 1 que es fan els migdies dels caps de setmana a «la nostra»?)
C: Així? (Segona cullerada.)
Ca: Més.

I així fins que en Cèsar s’ha trobat repelant el bol a cop de cullereta per extreure’n fins a l’última gota de salsa mentre la Cesària tornava a riure i tots els vidres de la sala patien per la seva integritat física. Nosaltres hem demanat els cafès i la cambrera ens els ha portat acompanyats del compte, que ha estat una punyalada i no per la quantitat sinó perquè ens ha quedat clar que ens estava engegant ja que hi devia haver una altra parella esperant.

I mentre ens distrèiem comptant euros, la Cesària ha pres la iniciativa (ha anat de poc que no li regalem un aplaudiment eixordador i entusiasta pel seu cop d’efecte):

Cesària: Ja la remeno jo...
Cèsar: Aha...
Ca: ... l’amanida.
C: Sí, les dones remeneu millor.

Tant el Cèsar com el copilot, en aquells moments, han desitjat ser enciam, ser crostonet de pa, ser formatge, ser maionesa, ser una amanida Cèsar remenada per les mans d’una Cesària amb excedent d’emes i enes i dèficit de material tèxtil per tapar-se les perifèries de les vergonyes. I, esclar, mentre la Cesària remenava i remenava, el Cèsar ha abocat la cervesa per terra i la humitat s’ha fet visible al voltant de la taula, i ha arribat la cambrera, encara mosca, amb el motxo, i nosaltres hem aprofitat per tocar el dos, conscients que sobràvem (no a la cambrera), i la Cesària remenava i remenava fins a l’extenuació...

I l’enciam musti, el formatge ratllat ja inexistent i els crostons estovats no han impedit que aquella amanida Cèsar fos la millor que s’ha fet mai des que Santini o Cardini se la van treure de la màniga desconeixent-ne les propietats afrodisíaques.